Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Sistemes electorals a Catalunya

|

- Publicitat -

El debat sobre la necessitat que el Principat tingui una llei electoral pròpia fa temps que s’arrossega. És de les poques competències que la Generalitat encara no ha desplegat. No és per que no hi hagi una demanda ciutadana, des del 15M fins al món acadèmic, a favor de la creació d’una norma que eviti que les eleccions al Parlament de Catalunya es realitzin subsidiàriament amb la llei espanyola.

La principal dificultat a l’hora de realitzar una nova llei electoral, és la manca d’entesa entre els partits catalans, on cadascun aposta per una llei electoral que maximitzi els seus resultats. Cal destacar que el Principat mai ha tingut una llei electoral pròpia, ni durant la Segona República, quan també feien servir de manera subsidiària la llei espanyola. Probablement podem recriminar als partits la manca de sentit de país a l’hora de crear una llei pròpia, però també hem d’entendre que no hi ha incentiu per part dels actors polítics (els partits) de canviar unes regles de joc a les quals ja hi estan acostumats, sumant-hi el risc que el nou sistema els desfavoreixi electoralment.

Publicitat

Les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 a la Segona República (les úniques que es van celebrar), es van realitzar sota la llei espanyola de 8 del maig del 1931. La citada llei era principalment era una modificació de la “Ley Cierva” de 1907, una de les bases del sistema caciquista espanyol. La llei de 1931, feta a corre-cuita per a les eleccions constituents de les corts republicanes, convertia les províncies en les circumscripcions electorals (excepte les ciutats de Barcelona i Madrid) i els assignava un diputat per cada 30.000 habitants. A la pràctica això significava 24 diputats per a Barcelona ciutat, 19 diputats per a la Província de Barcelona, i 14 diputats respectivament per a les Províncies de Tarragona, Lleida i Girona. En total, el Parlament de Catalunya tenia un total de 95 escons. Cada elector tenia un vot limitat de ¾ parts dels diputats a escollir per cada circumscripció. La butlleta tenia un sistema de llistes obertes, tot i que els electors acostumaven a votar els candidats d’una mateixa llista. Davant aquest sistema els partits podien seguir tres estratègies: Amb un total de, per exemple, 18 diputats a escollir, el partit A presenta 14 candidats (3/4 del total). Els votants voten als 14 candidats del partit A i aquest aconsegueix els 14 diputats, mentre que el partit B només n’aconsegueix 4. D’aquesta estratègia se’n deia anar per a “majories” En segon lloc, el partit A també pot optar per presentar només 4 diputats ja que no espera guanyar al partit B en la citada circumscripció. D’aquesta estratègia se’n deia anar a per “minories”. En tercer lloc, el partit A pot presentar 18 candidats, i intentar que els seus electors es divideixin (ja que només tenen 14 vots) i intentar que els 18 candidat surtin escollits. En resum, es tracta d’un sistema electoral majoritari, circunscripcions plurinominals amb llistes obertes i vot limitat.

Així doncs ens trobem davant d’un sistema majoritari i conseqüentment molt poc proporcional. La coalició encapçalada per ERC, va aconseguir el 65,8% dels diputats amb només el 52,6% dels vots, mentre que la coalició encapçalada per la Lliga va obtenir només el 17,6% dels escons amb el 27% dels vots. Veiem com paulatinament es produeix l’equilibri de Duvergier, ja que tot i que al Principat la fragmentació política era elevada, la majoria de partits van optar per concórrer a les eleccions en coalició, ja que era l’opció que més garanties els donava per a aconseguir representació. A les eleccions al Parlament del 1932, hi va haver dues grans coalicions: La liderada per ERC (amb la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines, la Unió Catalanista i el Partit Republicà Federal), i la liderada per la Lliga Regionalista (amb Unió Democràtica de Catalunya). Aquestes dues coalicions van obtenir 84 dels 85 escons en joc.

Pel que fa a les conseqüències psicològiques més importants del sistema electoral, remarcar que no afavoria la moderació dels partits polítics, sinó tot al contrari. Donat que el sistema, feia que fos igual guanyar amb el 41% que amb el 55% dels vots, i contràriament era igual perdre amb el 35% que amb el 24% dels vots, hi havia menys incentius a la moderació en tant que l’important era tenir a la “capelleta” contenta. Si un partit ja veia que no podia guanyar a la circumscripció, anant “a per minories” no tenia incentius per a intentar moderar el seu discurs i robar vots al partit rival, ja que no només seria inútil sinó que podria perdre part de la base de votants fidels.

Per altra banda, les eleccions al Parlament de Catalunya des de la “transició” també han estat realitzades sota la llei espanyola. Una vegada més les províncies coincideixen amb la circumscripció electoral. Aquest cop el parlament té més diputats, concretament 135 escons: 85 per Barcelona, 18 per Tarragona, 17 per Girona i 15 per Lleida. Es tracta d’un sistema proporcional amb llistes són tancades i bloquejades i la formula d’ Hondt. La proporcionalitat és molt més elevada en comparació amb el sistema electoral republicà, la diferència entre el percentatge de vots i escons dels partits, no és en cap cas superior a 7, mentre que amb el sistema republicà en el pitjor dels casos hi havia 13 punts de diferència. Destacar que l’equilibri de Duvergier es compleix, ja que tenim un sistema proporcional, que no ha generat un sistema bipartidista.

D’aquest breu exercici de comparació en podem extreure diverses conclusions importants: En primer lloc, que l’actual sistema electoral és molt més proporcional que el republicà i que dona peu a la búsqueda del consens. En segon lloc, que el sistema de llistes obertes republicà no va tenir l’efecte desitjat: Ni hi va haver un rendiment de comptes efectiu entre elector i diputat, en tant que les circumscripcions (províncies) eren massa grans, ni i els electors realitzaven a la practica un vot a la llista (ja que no alternaven el seu vot a candidats de diferent partit). Això ens fa dubtar de que la demanda des de diversos sectors de la societat d’un sistema de llistes obertes sigui realment beneficiosa per a Catalunya.

No entraré a valorar en profunditat altres efectes sistemàtics o partidaris dels dos sistemes electorals com el turnout effect o el malaportionment, degut a la manca de temps. Tanmateix realitzaré diverses consideracions sobre el que crec que ha d’aspirar un nou sistema electoral per al Principat. En primer lloc, cal fer més estreta la relació entre elector i candidat. Aquest fet només es pot aconseguir reduint la dimensió de les circumscripcions electorals (en altres paraules, reduint la proporció electors/diputat), ja sigui a nivell veguerial o comarcal. Tanmateix, si estem escollint menys diputats per cada circumscripció electoral (ja que n’hem reduït el tamany), pot ser que la formula d’Hondt deixi de tenir efectes proporcionals (ja que amb 7 o menys diputats a escollir, Hondt passa a ser molt desproporcional, i sinó pregunteu als votants de Sòria). Tanmateix, com que no volem perdre la proporcionalitat, podem optar per dues solucions: O escollim una formula més proporcional com la de Sainte-Laguë (per exemple), o creem un sistema electoral multinivell com a Alemanya on s’escullen els diputats tant a nivell de Land (amb llista única tancada i bloquejada, mitjançant un sistema proporcional), com a nivell de districtes electorals (en el cas alemany fan servir com a circumscripció els Regierungsbezirke, de grandària i característiques similars a la província espanyola). L’elecció de diputats a nivell de Land dóna el nombre de diputats de cada partit i la que es fa a nivell de Bezirk “els posa nom”, és a dir, que es substitueixen progressivament els diputats elegits a nivell de Land pels elegits al Bezirk. Si el nombre de diputats elegits a nivell de Bezirk és major que el d’elegits a nivell de Land, s’afegeixen “escons suplementaris” al Bundestag.

En definitiva, si bé l’actual sistema electoral tampoc és dolent, és cert que cal una llei que crei un sistema propi per al Principat, i que sobretot deixi de fer servir circumscripcions imposades arbitràriament com les províncies, per passar a fer servir les vegueries o a les comarques com a circumscripció electoral, divisions territorials molt més pròpies de Catalunya.

 
Publicitat

Opinió

Minut a Minut