…ho faria millor, apa! Elis, elis! Aquesta sembla la reacció del principal partit de l’oposició que, evidentment, es referma en això mateix: oposició, oposició i oposició. “Si CiU governés faria complir l’estatut”. És clar que és del tot fàcil, intrascendent i sense cap mena de compromís llençar aquesta mena de missatges-pataleta a l’esfera mediàtica. Mireu, de tant fàcil que és jo també en llenço un: Si jo governés derogaria el Decret de Nova Planta. Fet!
Ara, la cosa es complica una mica més quan comences a fer memòria i mires l’Estatut anterior, el que va gestionar CiU, el grau de compliment i desplegament que va assolir. Mínim. Perquè llavors, quan sí que governaven, no el van fer complir?. L’incompliment o no, no hi entrem, sembla més una cortina de fum per amagar altres notícies que sí que els toquen la fibra a la federació regionalista. Per exemple, com justificar que el més dimoni de tots els dimonis que fent exercici del sistema parlamentari va sumar els vots dels diputats i li va prendre la preciada presidència a Mas ara ha aconseguit una xifra de 3600 a 4000 milions d’euros en el quart any de l’Estatut? Com es pot explicar que els garants de l’Estatut no ho aconseguissin en 23 anys, fins i tot pactant amb el PP? No es pot.
No es pot explicar i, per tant, cal desviar l’atenció. Sap greu, però, que no existeixi una visió de País que faci que els partits de l’oposició puguin assumir els èxits del Govern i viceversa. La tàctica partidista duu els partits a un constant atac. I al poble al desgast. En aquest sentit més d’un intel·lectual ja s’ha pronunciat dient que Catalunya necessita un govern d’unitat, un govern nacional, si vol donar el següent pas cap a la independència. Crec que la majoria de polítics no se n’adonen que la gent ja és conscient que no es pot fer cas del que diuen els mitjans ni els partits perquè darrera s’hi amagen gestos i moviments interessats. En major o menor mesura els ciutadans en són conscients; ho perceben. El govern diu que és un acte patriòtic, l’oposició ho denuncia per traició a la pàtria. Això crea confusió i motiva la desafecció. La gent pensa: ‘si jo governés…’, però no va a votar.
‘Si jo governés…’ ha estat la cantarella de la nostra oposició (sense pacte al notari, però), al igual que, ‘van ser els altres’ o ‘ho hem fet millor’, ha estat la tonada del govern. I si canvien els rols, també es canviaran les partitures, de ben segur. Per aquesta previsibilitat, el concert es fa pesat i feixuc. Ni el finançament és la mare dels ous -el millor seria tenir el nostre propi Estat, sens dubte-, ni el pacte és tant dolent com es vol escenificar. El més profitós, al meu entendre, més que el resultat de xifres en sí, és la lectura que es pot fer entre línies de les posicions de cada actor polític. En aquest sentit, el màxim argument de país de l’oposició comença per un interessat ‘si jo governés…’. Cal rumiar-hi.
