Es evident que en els últims anys el forat entre els dos parents -estimats o forçats, però biològicament reals- s'ha fet més gros, pot ser millor dir que els que han potenciat els extrems l'han fet més gros. En qualsevol tipus de democràcia tot és cosa de vots, i al triar tothom sap el perquè ho fa en un sentit i no en un altre. Cadascú pensa el que pensa, i és ben lliure i responsable dels seus actes, i de les seves conseqüències.
Mentre a Catalunya l'eix social i ciutadà del catalanisme, històricament de caire conservador, ha virat cap al sobiranisme més radical… Cal dir que no per casualitat, ni perquè uns quants han perdut la xaveta, si no més bé per una actitud de tanmefotisme i prepotència de qui tenia que entomar i gestionar la deriva d'un gruix massa nombrós de ciutadans no conformes amb un cúmul de decisions gens encertades des de Madrid (això vol dir Govern, TC, etc.) en vers Catalunya, que han convidat i empès més a la confrontació que a la necessària empatia entre dos que són diferents i que haurien d'estar condemnats a entendre's.
D'aquella Convergència majoritària durant dècades es pot dir que no en queda res, tret de, si es vol, el nom, per altre part, conceptualment, ben descriptiu del moment.
A España, en l'actualitat, sembla que les esquerres hagin perdut les seves coordenades essencials, i els partits d'un pretès i ambigu centre hagin adquirit clars tics de les dretes més recalcitrants, que han empès a la dreta (fins ara monopolitzada pel PP, empastifat de corrupció fins el moll de l’os i acusat d'organització criminal -però, a veure en què queda tot plegat-), ara disgregada en tres opcions, competint per un mateix espai i empenyent-se l’un a l’altre cada dia mes a la dreta de la dreta, fins arribar a comfrondes amb una sempre existent, però amagada, extrema dreta.
I té molt a veure un partit que va néixer a Catalunya, bàsicament per a cobrir l’espai que es preveia que quedaria després de la marxa del president Jordi Pujol, objectiu que realment no va aconseguir i que precisament ha fet créixer l’independentisme, que era el que es volia evitar de totes totes.
Però és que a mes es va creure amb les forces necessàries com per auto-assignar-se un paper preponderant i decisiu a l'Estat, per la, segons ells, decadència dels partits estatals en la gestió de la crisi i, com no, per no combatre com fos el sobiranisme fins eliminar-lo del mapa polític… i, si pogués també de l’estructural d'España.
