Divendres, 7 d'agost de 2020 - Edició 743
La República

Sense conflicte no hi ha Independència

  Èxit rotund del Procés de Participació. En un context sense campanya institucional i amb menys de la meitat de col·legis electorals, les xifres parlen per si soles. És veritat […]

Jordi Solà Coll
Jordi Solà Coll 19/11/2014

 

Èxit rotund del Procés de Participació. En un context sense campanya institucional i amb menys de la meitat de col·legis electorals, les xifres parlen per si soles. És veritat que no es pot donar res per fet, però el pas endavant -a contra pronòstic- té la virtut de capgirar, un altre cop, la situació. Ara, l’Estat, es troba desbordat i no tinc cap mena de dubte que reaccionarà, igual que ho van fer els partits sobiranistes després que se’ns convoqués a votar en un marc diferent del pactat inicialment. Encara hi ha partit i no val a badar, atès que l’Estat continua conservant tots els instruments polítics i jurídics.

I precisament per això és inevitable una col·lisió que fins ara tothom ha defugit. Perquè si bé una cosa ha demostrat el 9-N és que la consulta acordada en primera instància per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP es podia celebrar. No hi havia motius tècnics insalvables que aconsellessin la seva suspensió. Tampoc l’Estat haguera gosat intervenir-hi, en tant que la presència de mitjans de comunicació de tot el món hauria posat en entredit una actuació extra-democràtica. No hi havia imperatius en contra. Val a dir que ens hem donat un bany d’autoestima que certament necessitàvem. Però s’ha perdut l’oportunitat més gran que ha tingut el poble de Catalunya en els darrers tres segles. Perquè si ara les conseqüències es fan notar, no costa imaginar que hauria pogut passar en el marc de la Llei de consultes i a l’empara del decret de convocatòria.

Cal dir-ho amb veu serena i clara: sense conflicte no hi ha independència. Un conflicte, s’ha de matisar, pacífic i ordenat. Però al capdavall, conflicte. Perquè aquest és l’espai natural de resolució d’una dialèctica amb dos pols: el principi democràtic representat per la voluntat popular i, en contraposició, una legalitat que ens impedeix avançar cap a l’alliberament nacional. Tesis, antítesis i síntesis. No es pot ajornar, ad eternum, el cop inevitable entre a dues posicions amb punts de partida confrontats. Cal, tard o d’hora, una ruptura d’ordre legalista que legitimi tot el procés de secessió. Trencar amb l’Estat espanyol significa crear un nou marc legal i això només pot desembocar en un conflicte polític d’alta volada. 

Per això no s’entén que ara es vulgui posar el marcador a zero i tornar a començar de nou amb un referèndum “acordat i legal”. De fet, entre la classe política hi ha qui té al cap les pròximes eleccions generals que comportaran la pèrdua, ben probablement, de la majoria absolta del Partit Popular. Hi ha, comptat i debatut, qui somnia a iniciar una nova ronda de negociacions amb el propòsit de reformar la Constitució i trobar un “encaix” -altrament irrealitzable- de Catalunya dintre Espanya. Un plantejament, s’ha  de dir, del tot incompatible amb la idea d’un país que es vol sobirà i lliure de qualsevol tutela.

En aquest context, no deixa de ser preocupant com ha passat a segon terme un gest que, un cop esgotat la via referendària, hauria de marcar un abans i un després en el procés de secessió: la Declaració d’Independència. Hi ha qui defensa la creació prèvia de les estructures necessàries a fi de fer efectiu el funcionament d’un futur estat independent. Però s’oblida amb una facilitat espaordidora que no és factible crear -per posar només un exemple- un poder judicial propi dins el marc de la legalitat espanyola. Senzillament no es pot, en tant que aquesta legalitat estableix quina és la distribució de competències i, en el cas de la justícia, la Constitució instaura, segons l’article 117, punt 5, el “principi d’unitat jurisdiccional”. Ras i curt: tornaríem a caure en una batalla jurídica impossible de guanyar, perquè no tenim els instruments.

S’escau, així doncs, una ruptura i, en aquest sentit, la Declaració és el punt de partida que ha de permetre operar en el marc d’una nova legalitat. A curt o bé a mitjà termini. I si fins ara no s’han teixit aliances internacionals amb determinats estats predisposats a reconèixer Catalunya com a Estat independent, tal vegada seria bo preguntar-se pel motiu d’aquesta absència de política. En qualsevol cas, no val a dir que si no surt bé ens “hipotecaríem durant dècades”. Fet i fet, les 13 colònies -l’embrió dels Estats Units de l’Amèrica del Nord- van fer efectiva la redacció final de la Declaració d’Independència un 4 de juliol de 1776, sis anys abans de la signatura del Tractat de París (1783), punt final de la Guerra de la Independència. Dit altrament: el resultat de la contesa podria haver estat diametralment diferent. L’envit, però, de figures com Franklin, Jefferson o John Adams fou determinant. La lliçó a tenir en compte és el sentit de la “inevitabilitat històrica”. La Història, arriba un moment, que t’obliga a triar en una direcció o altra. Trair el sentit històric, no va a joc amb el signe dels temps.

Aquesta, doncs, és la virtut d’una Declaració d’Independència: obrir una via de conflicte, paradoxalment, l’únic espai de diàleg possible i vàlid entre iguals. Conflicte, entès com  a desllorigador de l’atzucac polític actual. Com a obertura o moviment emancipador que marqui a priori una possibilitat real de separació política. Perquè una declaració és un acte que produeix un efecte. Principi de causalitat. Es pot guanyar o no. Depèn, en part, de nosaltres. Un “nosaltres” encara en plena construcció. La incògnita que plana sobre el procés és si realment estem disposats a acceptar el risc i si, així mateix, les formacions polítiques són conscients de què no poden jugar amb la sobirania com a esquer. Sense conflicte no hi ha Independència. Qui ho sàpiga i no ho digui que es desmarqui ara o calli per sempre més.

Relacionats