- Publicitat -
Dir que la vida és injusta queda curt. I queda curt perquè no hi ha paraules per explicar el que molts sentim en un dia com avui. Després de tants dies de calor i de sol que ens contagiaven d’alegria i felicitat, avui ens hem despertat amb el cel tapat; amb un dia fosc, trist i plujós. I és que no sabem que hi ha allà dalt, ni tan sols sabem si hi ha algú tot poderós que ho hagi fet expressament. Però possiblement aquest dia plujós és el que més s’aproxima a l’encongiment, tristesa i ràbia que molts sentim dins nostre. Ha mort una activista, una amant de la cultura, una mestra de valors i de superació constant, ha mort una de les fundadores del secretariat d’Immigració de CDC, que avui és la Fundació Nous Catalans. Ha mort l’amiga Natàlia Molero.
Podríem dir tantes coses de la Natàlia i ens quedaríem curts. Només cal veure les mostres de condol que arriben per tot i de tot arreu per entendre qui era ella. El buit que ha deixat a tantes i tantes persones només és comparable amb la felicitat i l’amor que ens va transmetre en vida. I el millor record és una paraula que es repeteix en tots i cadascun dels comentaris: somriure. I és que som molts els qui vam poder gaudir-ne, els qui vam somriure amb ella i gràcies a ella, els qui vam veure les coses més fàcils després de parlar amb ella, els qui vam viure moments inoblidables. I la seva astúcia i perseverança… Recordo els inicis del secretariat d’Immigració, president i impulsora a les Comarques Gironines i una de les persones clau en el projecte global, de les primeres que va confiar en allò que començàvem a construir i no sabíem encara on ens portaria, de les seves més fermes defensores. Va ser una guia alhora de moure’ns i de començar i de ben segur ho continuarà sent allà on sigui ja que la seva petjada continua dins nostre.
Segurament no hi ha una edat per morir, i sempre són injustes les morts. Però d’una cosa n’estic segur, 56 anys no és mai, en cap cas, l’edat de morir. De ningú, i menys d’una persona amb tanta energia com ella. Ens quedem amb els bons moments, Natàlia, perquè sincerament no en recordo cap de dolent on tu hi fossis. I qualsevol que llegeixi aquest article pensara que vam ser grans amics i vam viure moltíssimes coses junts. I no és veritat, no vam arribar a conèixer-nos tant com voldríem i feia massa temps que no ens veiem, però el recorregut no es calcula amb distància sinó amb la intensitat. I creu-me, llegeix el teu Facebook, i veuràs que petjada ens n’has deixat a molts. Veuràs néixer la independència de Catalunya per la qual tant has treballat des d’un lloc privilegiat, on a tots ens fa por arribar, però un lloc ben especial, segur, perquè te l’has ben guanyat. Algun dia ens retrobarem i ho celebrarem plegats. Fins aleshores, gràcies per tot, i una abraçada ben sincera i sentida a tots els familiars de part de l’Àngel, meva i de tota la Fundació Nous Catalans!
@ericbertran
www.ericbertran.cat
www.ericbertran.cat
Publicitat