Com a continuació a l’article “Republicanisme i minories nacionals: Una teoria de l'autogovern, els drets i la secessió”, volem presentar noves idees sobre la secessió.
Com recordeu, l’argument bàsic per a defensar-la era de caire plebiscitari/de conflicte: la secessió és una mesura per a quan el conflicte entre la minoria i la majoria és irresoluble i, per tant, sense possibilitat de secessió, la minoria queda dominada per la majoria. Això planteja dues qüestions, de les que ja parla Buchanan quan tracta el tema de la secessió: com es pot evitar que el dret a la secessió es converteixi en dret de veto? (O sigui, o ho feu com jo dic o me’n vaig) I com garantitzem que els ciutadans puguin desenvolupar el seu pla de vida segons els seus interessos sense preocupar-se per un canvi tant sobtat en l’entorn jurídic com pot ser una secessió?
Per tots dos casos la solució fora la “positivització” del dret a la secessió en l’ordenament legal del país “d’origen”. Pel primer supòsit, l’ús com a dret de veto, fóra necessari, en primer lloc, la necessitat de presentar unes condicions dures per a què la regió amb voluntat de separar-se ho pugui fer: per exemple, que dos terços dels seus representants hi votin a favor o que en una consulta el 50% dels votants es mostri favorable a la independència… així com la necessitat de negociar-ho amb les institucions centrals. Pel que fa al segon supòsit, l’aparició del dret a la secessió en les lleis faria que la possibilitat de que una regió esdevingués un estat independent entrés en “els càlculs” de la població. La necessitat de negociació amb l’estat també garantiria seguretat en el sentit que hom podria preveure què suposaria la constitució d’un nou estat.
Això aixeca un dubte: és acceptable la secessió unilateral? En el paràgraf anterior he exposat la necessitat de que la secessió sigui reconeguda en l’ordenament jurídic i negociada amb l’estat. El problema és que això és un supòsit ideal que en pocs (o cap) casos es dóna. Per aquest motiu, cal preveure el cas de secessió unilateral. En la meva opinió és justificable com a recurs extrem: això és, quan els costos de la unió superen àmpliament els de secessió: això es donaria en el cas que el conflicte d’interessos fóra d’una intensitat molt elevada, hi hagi injustícies reiterades per part de la majoria envers la regió amb voluntat de separar-se i l’estat no s’avingui de cap manera a negociar o no es pugui confiar en què mantindrà la seva paraula. En aquest cas, considero que la secessió unilateral és acceptable.
En el proper article mirarem d’aplicar tota aquesta teoria a Catalunya.
