Diversos personatges de l’unionisme agiten la bandera de l’expulsió o del dilema de la tria entre ser espanyol i ser català. “A Catalunya no em deixen ser espanyol”, deia algun periodista aferrat a Espanya, “no em faran triar”. O Carme Chacón, que recentment, deia “no vull triar si els meus fills seran espanyols o catalans”. Fals debat! Vull argumentar que és una polèmica totalment artificial, irreal, i a més a més, feta amb un to demagògic, dins del discurs de la por i amb la intenció de crear confusió.
Per començar, delatar que jo mateix sóc el que respondria a la definició de ‘xarnego’. La meva mare, com moltes mares i pares, va venir d’Andalusia als anys seixanta. Ara és una catalana més. Sé de què parlo. Per tant, ser o no ser, primer és qüestió de voluntat i, en segon lloc, no depèn en cap moment d’on vius o on pagues els impostos. Per posar un exemple, tinc una tieta que viu a Austràlia i, sent ciutadana d’allà, se sent plenament catalana. I podríem continuar amb els milers i milers d’espanyols que viuen i treballen arreu del món i segueixen sentint-se espanyols.
Ser espanyol (o català) per tant, és una qüestió emocional, d’identificar-se amb unes tradicions o unes altres, d’agradar-te unes menjars i uns costums gastronòmics, de vibrar amb unes músiques i certs espectacles, de parlar una llengua o vàries… En aquest sentit, ser espanyol és una tria individual, cultural, i molt marcada per l’entorn de creixença i, sobretot, i això és molt important, no té res a veure amb viure a l’Estat espanyol i, encara menys, en com s’organitza políticament l’estat o quines fronteres té. La prova està en què un ciutadà francès, admirador de la cultura castellana, pot arribar a sentir-se espanyol i, al revés també, un ciutadà de ple dret de Zamora pot, si vol, no identificar-se gens amb la cultura espanyola.
Senyora Chacón, no pateixi, si vol pot continuar sent espanyola a l’Estat català, a França o fins i tot a la Xina. I els seus fills… millor que triïn ells quan creixin. Per tant, què estan dient en realitat qui es queixa que no podrà ser espanyol? Rondinen no per una crisi emocional, sinó per un projecte polític. Es lamenten de què Espanya no tindrà els mateixos kilòmetres quadrats i la mateixa frontera que ara. Això no és ‘ser’ o ‘sentir-se’, sinó voler una fórmula organitzativa o una altra. Ni tan sols és viable el debat entorn dels passaports: la nacionalitat depèn de la voluntat de l’individu i del país titular, no d’on resideix. Per això, un argentí amb avantpassats espanyols pot demanar la doble nacionalitat i tan sols depèn d’ell i de l’Estat espanyol, no d’Argentina. Els catalans que vulguin, podran tenir també el passaport espanyol .
Per tant, en la dimensió emocional i personal tothom qui vulgui pot ser espanyol i català, ara i en la futura República Catalana (si ho podem ser els catalans ara, per què no ho podran ser els espanyols després? Són igual d’eixerits, oi?). El xoc es planteja en el pla polític, de models, i d’interessos de país on sí que s’ha de triar: o financem l’AVE de Galícia, o financem el corredor mediterrani; o controlem l’aeroport des de Madrid, o el controlem des de Barcelona; o decidim l’educació des del Ministeri, o des de la Generalitat; o recaptem nosaltres tots els impostos, o no els recaptem tots. No hi ha terme mig, o un o l’altre; però tan sols en la dimensió política, no en la identitària. Qui vol confonfre una dimensió amb una altra que no té res a veure actua de mala fe, ens vol enganyar.
