- Publicitat -
Els catalans sempre hem rentat la roba bruta a casa i, fins i tot, la que no és bruta –però sí delicada-. Per això els problemes de salut, les discussions familiars, els assumptes de feina o de diners i molts altres temes no acostumen a traspassar les quatre parets de la llar.
En altres indrets, en canvi, es creu que parlar-ne és sinònim de confiança o d’extraversió. Fins el punt que dues persones són més amigues en funció del nombre d’intimitats que comparteixin, sense tenir en compte si l’altra pot realment ajudar-les o si només aconseguiran atabalar-la amb maldecaps que no l’interessen (o que l’interessen molt però per pura morbositat).
Aquests dies ha sortit a la premsa que a Vidreres, on tota la vida han residit els meus pares, l’alcalde sospita tenir un micròfon amagat dins un plafó de l’Ajuntament. Si finalment és confirma, i no es tracta de cap element nadalenc abandonat -com ha succeït en un jutjat social de Girona-, caldrà veure perquè algú pot estar tan interessat a escoltar les converses de l’alcalde d’un poble tan petit.
Allò que no cal espiar són els morts, perquè encara funciona el potent altaveu que, de petita, em desvetllava els dissabtes al matí tot proclamant als quatre vents les defuncions dels malaguanyats veïns i veïnes.
Publicitat
