He assistit a la primera sessió oberta de Reinicia que té la voluntat de facilitar les eines per a què es produeixi des de la societat civil un procés constituent de la màxima amplitud. Crec que hem arribat a un altre replà dels que ens hem anat trobant en els darrers 10 anys. després d'haver pujat importants trams de l'escala cap a la llibertat, ara, hi ha uns certs dubtes de com abordar el tram següent. Un cop ha quedat palès que hi ha una majoria política i social a favor de la independència, però que encara caldria obtenir més consens, el proper repte és assolir la màxima participació popular en l'elaboració de les propostes per a un nou país que han de culminar en un plebiscit sobre el text constitucional.
Davant d'aquest repte són comprensibles les dubitacions de les organitzacions socials i polítiques que fins ara han arrossegat el pes del combat per l'autodeterminació, sobre els riscos d'un pas enrere o els riscos de passos endavant estèrils. En qualsevol cas, si hi ha una diagnosi majoritàriament compartida per les organitzacions a favor de la independència, és que caldria comptar, en aquesta fase, amb la minoria independentista que va quedar subsumida en altres opcions federals, i també aquella franja important, a l'entorn del 30% d'electors, que es manifesta en les enquestes contrària a la independència però favorable a l'exercici de l'autodeterminació.
Arribats a aquest punt de la diagnosi, les entitats que van començar el seu camí en la casella del dret a decidir però ja han passat pantalla cap a l'Estat propi, ara no estan ben posicionades per impulsar en solitari el debat constituent més inclusiu. En canvi tenen una acumulació de forces militants claus per activar i dinamitzar els processos participatius a tot el territori. És aquí on el paper de Reinicia pot ser determinant. Un paraigües transitori per aixoplugar en aquest camí fins al referèndum de ratificació constitucional a independentistes declarats (DiL, ERC, CUP, ANC, AMI, Òmnium) però també a totes les entitats del Pacte pel Dret a Decidir que inclouen els sindicats i les patronals, i també als segments polítics federalistes partidaris del referèndum a l'entorn de la força emergent de Podem o Barcelona en Comú.
Ara, caldrà abandonar el fred de peus dels uns, i caldrà abandonar les ànsies l’hegemonisme exprés dels altres i que, un cop més, la generositat permeti caminar sota un paraigües que té la més curta data de caducitat de tots els protagonistes. Sabent que els partits, refundats o no, tenen vocació de pervivència. Sabent que una entitat com Òmnium, un cop estiguem a la República Catalana continuarà tenint al davant una tasca ingent de foment de la cultura i llengua catalanes. I sabent que, fins i tot a l'ANC li esperen, més enllà dels mesos constituents, importants tasques de suport, de resistència als embats de l'Estat fins a la consolidació definitiva de la nova República, que no serà cosa de mesos, precisament.
Mentrestant, el Govern ha de donar senyals que més enllà de l'horitzó constituent és capaç de marcar línies que afectin positivament a la quotidianitat de la gent. Mostrar pedagògicament les limitacions imposades per l'estat, però alhora obrir-hi el diàleg per a què es compleixin les seves obligacions . I també transparentar i revisar aquells errors de gestió comesos per anteriors Governs de Catalunya hagin estan protagonitzats per Esquerra o per CiU.
El panorama espanyol tant enrevessat deixa però constància de quatre coses. U. A Espanya els partits del règim només es posen d’acord en oposar-se al referèndum de Catalunya. Dos. Paradoxalment sense Catalunya, el Congrés dels Diputats és ingovernable des de l’alternança. Tres. L’única força que aposta pel referèndum i un canvi de règim (encara que amb un programa econòmic i social un pèl naïf) està bandejada com l’independentisme. Quatre. Amb eleccions o sense, i amb un parell de passos endarrere de Rajoy i Sánchez, es prefigura com a única sortida, una gran coalició de facto que demostrarà la inviabilitat d’una sortida democràtica pactada a escala estatal.
El desgovern actual d’Espanya, amb una monarquia sota sospita de corrupció amb les darreres informacions tocant el Rei, i amb un possible futur Govern a la defensiva, sense propostes de reformes serioses, propicia el descrèdit internacional de l’Estat. I el xantatge financer sobre Catalunya i les autonomies per espolsar-se de forma infantil la responsabilitat del deute, retrona com un bumerang a Madrid, rematant la seva mala imatge.
Publicat a El PUnt Avui 12.03-2016
