Cada dia al matí quan em llevo del llit, em plantejo l’idea que avui no toca pas comentar-ne res. Això és impossible, en aquest món i bonic planeta del gran univers que és Espanya. Cada dia tens masses notícies a comentar. És un no parar.
Suposo que molts de vosaltres veu viure i experimentar en les vostres carns la repressió dels MIG – Men in Grey– o, heu escoltat les histories o les anècdotes que us han explicat els vostres avis, tiets o pares. Anys de corredisses estudiantils i clatejades a dojo.
Tot en nom de la Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia al costat d’en Xirinacs. Jo, com tots vosaltres en sóc un d’ells. D’aquells que ens fèiem creus que allò succeís a Catalunya.
Aquells que varem néixer una vegada mort el dictador. En una democràcia feble i voluble que no ha aconseguit madurar. Som culpables que aquesta falsia de democràcia estigui com està. Espanya és aquell estat caduc i vell on les pors de les rebel·lions socials estan marcades a foc a la pell. Ells ho saben –els polítics– i juguen amb això. La por, la repressió i l’odi.
A València hem tornat a ser testimonis d’aquells temps on els joves van prendre els carrers, quan els vells republicans no tenien forces per lluitar per la llibertat. Ara, els que vam néixer en democràcia som els nous vells. Perduts en el vell republicanisme que coneixem d’oïdes.
Ens hem fet grans. Hem de permetre que els nostres joves encapçalin les nostres reivindicacions? Crec que no. Això ens afecte a tots, sense distinció. Hem de permetre que els nostres fills lluitin per una causa perduda? Mai hem de deixar d’estar-hi al seu costat.
Si creiem en la democràcia, cal que entre tots reiniciem la democràcia. No podem tolerar-ne les actituds repressives del passat –recent– per part de les forces policials. Que la seva tasca no és fàcil o sabem, però on està el límit de la provocació i de la actuació?
Decidim entre tots que fer. Abans que per una frenada d’un furgó policial –fora de temps– a escassos centímetres del que podria ser el nostre fill, ens en penedim sempre.
