Divendres, 7 d'agost de 2020 - Edició 743
La República

Qui té por de la independència?

                     La setmana passada el nostre president Puigdemont, des de Londres, es preguntava: Qui té por de la democràcia? La pregunta […]

Jaume Meneses
Jaume Meneses 17/05/2016

 
 
                 La setmana passada el nostre president Puigdemont, des de Londres, es preguntava: Qui té por de la democràcia? La pregunta òbviament anava adreçada al govern espanyol, però nosaltres ens hauríem de fer una altra pregunta: Qui té por de la independència? Em sembla que molts més polítics dels que pensem. Ho constato per tot el que diuen i fan els polítics d'ací i d'allà.
 Voler la independència és un anhel que desitja més la gent corrent del carrer que no pas el món polític, per molt que alguns polítics és declarin independentistes als quatre vents. Si volguessin la independència de veritat, des de bon començament haurien anat junts, amb tot i per tot. Fa mesos de discussions sobre coses supèrflues i maneres de pensar que moltes vegades són quasi iguals però com que ho proposa el partit contrari sempre se li ha de buscar els tres peus al gat. Tot això passa, encara que els polítics ens vulguin vendre que entre ells tot són flors i violes.
Sovint em pregunto: Qui té por de la independència?
 
                  La Cup, no van parar fins que Artur Mas va donar el famós “pas al costat” i deixà la presidència, com si amb aquest fet, tot estigués solucionat i a partir de llavors tot hauria hagut d'anar sobre rodes. I no va tot sobre rodes, perquè la CUP on ens porta cada dia amb les seves decisions i collonades assembleàries, és al pedregar.
¿Com podem passar de tenir com a conseller d'economia, el Sr. Mas-Colell – un dels economistes més reconeguts mundialment – a què els pressupostos de la Generalitat depenguin de la CUP? A més, amb la veu cantant de l'Eulàlia Reguant al davant, quan tots sabem el que pensa ella i tots els antisistema de la CUP sobre afers com Barcelona Wold, la banca i tot el que representa el món econòmic. Mare de Déu, si aquests han d'empènyer Catalunya cap a la independència, anem ben servits.
 
                   A Convergència va consumar-se la trencadissa -altrament esperada i desitjada per molta gent – amb Unió Democràtica, com si això ens hi anés la vida. Molts militants d'Unió abandonen i neix Demòcrates que van junts amb els convergents a les eleccions, i ara els Demòcrates diuen que si treuen el nom de Democràcia i Llibertat per tornar a presentar-se només amb el nom de Convergència, no volen saber res d'anar junts.
Això és mirar pel país. Sí senyor! Cadascú a la seva i tal dia farà un any.
 
                   Al carrer Calàbria (ERC) també tenen un problema, on la comunicació entre el vicepresident Jonqueras i el president Puigdemont no deu ser gaire fluida, ja que quan el vicepresident ha de fer una declaració o rebre alguna personalitat, el President se n'ha d'assabentar per la premsa. Espero que ERC no senti nostàlgia dels dos tripartits de trista memòria i ho engegui tot a pastar fang, encara que és el partit que des de sempre ha tingut la independència com el seu objectiu principal.
 
                    A l'ANC han celebrat eleccions entre, segons la premsa, els crítics i els continuistes, amb enfrontament encobert (encara que ho neguin) entre Convergència i ERC. Batalla que va contra els fonaments i la raó de ser de L'ANC. No va ser fundada perquè entre ells es barallin cada vegada que s'hagi de canviar la direcció. L'ANC és una associació social que ha sigut l'ùnica capaç d'unir diferents maneres de pensar, fent que sortissin al carrer tot junts demanant un fi comú, com és la nostra independència.
                   
                    Tot aquest sarau dels tres partits i de l'ANC que diuen voler la nostra independència, és bo per aconseguir-la? Jo crec que no! Qui té por de la independència? Sempre carreguem els neulers als d'Alcanar cap avall, però voleu dir que d'Alcanar cap amunt no hi ha també molta mentida, comèdia i molt entabanament?
 
           
                     Al cap i a la fi no seria la primera vegada que durant la nostra història nosaltres mateixos ho enviem tot a mar. Som així de babaus i passerells. Som capaços de grans coses però també d'esgarrar-ho tot, només aconseguint escorrialles que no han sigut mai cap avenç cap a la nostra sobirania. Per desgràcia nostra, els cops de puny sobre la taula sempre els han donat els altres

Relacionats