Aquest mes de maig hi ha hagut unes eleccions municipals al Principat de Catalunya, i unes d’autonòmiques i municipals al País Valencià i a les Illes Balears. No parlaré ni de les eleccions ni dels resultats. Tampoc de l’esdevenidor en relació a aquests resultats: Ja ho veurem, va dir aquell!
Parlaré del fet que ser català surt caríssim, amb eleccions o sense.
En temps del Generalísimo, que era una dictadura, ser català estava prohibit. No hi havia confusió. Prohibir vol dir ‘imposar a algú de no fer’. Clar i net. Clar i llampant: sense cap malentès.
Ara i en democràcia el català no està prohibit, està penat. La pena que hom pateix pel fet de ser català en aquest món globalitzat i multiculturalitzat varia de cas en cas, i ocupa un ampli ventall de possibilitats: des de la pressió psicològica constant a l’espoli domèstic. Això sí, sempre amb seguiment individualitzat i amb atenció personalitzada.
Ciutadà català, no patesquis d’una manera o altra et faran pagar! Si passat Pasqua no t’han fet gratar la butxaca amb declaracions de renda i altres verbes semblants, no cal patir-hi: de cap a cap d’any tendràs moltes oportunitats per contribuir a millorar alguna autopista buida i gratuïta per devers Castella o terres semblants.
Maneres que tenen de fer-te gratar la butxaca amb tracta personalitzat. Els exemples que ara llegireu són tots d’aquest mes:
El 3 de maig multen en Marc per portar l’adhesiu CAT i per parlar en català a la frontera entre Andorra i Espanya. El 26 d’aquest mateix mes la Guàrdia Urbana sanciona amb 200 euros un diputat. Es veu que al cotxe portava també el CAT.
Sols per un instant imaginau-vos un estol d’alemanys parlant en alemany a aquests mateixos agents de frontera que multaren en Marc. I ara imaginau-vos aquests ciutadans europeus multats per parlar la llengua de Günter Grass, Nobel de Literatura i Premi Príncep d’Astúries de les lletres. Us ho imaginau?
Ser català surt psicològicament caríssim perquè fas per manera de pensar que la situació imaginada podria ser possible, però no te’n surts. És quan la sang et puja tota a la cresta. És quan la indignació comença a no tenir nom. I quan et penses que el diccionari ha quedat curt a l’hora de trobar l’adjectiu a tanta flastomia, llegeixes que Acció Cultural del País Valencià dia 13 de maig va pagar 70.000 euros de la MULTA. En duen 200.000 de pagats i la cosa ha d’anar sumant fins als 800.000 euros. I tot per emetre imatges i mots catalans. Segons quines transgressions perilloses per a la salut pública de ben segur que surten legalment més econòmiques!
El 17 de maig llegim que ‘Un conductor d’autobús no deixa baixar una àvia perquè parlava català’. Idò si diuen que parlar català és de mala educació, que deu ser no deixar-lo parlar?
El 26 de maig de 2011 es fa saber que ‘El suprem ordena de nou que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles’. Mentrestant el nou president del Govern Balear explica que els pares han de tenir la llibertat de triar el centre i la llengua d’estudi dels fills.
I ara és quan cal treure el gat del sac. Quan el senyor José Ramon Bauzá parla de llibertat es refereix a la llibertat que tenen els nostres fills per poder veure la darrera estrena de Disney en català? Es refereix a la llibertat que tenen els nostres infants de triar entre vint-i-cinc canals de televisió en català? Potser el president Bauzá fa esment a la llibertat de rebre el darrer curs de Salvament i Socorrisme en català o a la llibertat de rebre l’entrenament de bàsquet en català…
Qui té tanta por al català que en època de lleis democràtiques sols es dedica a punir-lo?
