Dijous, 1 de desembre de 2022 - Edició 1589
La República

Qui és en realitat Carme Chacón? (1)

Segons l’informe de l’ambaixador americà que ha filtrat wikileaks la Carme Chacon és una persona immadura. Aquesta descripció però no s’ajusta a la veritable Carme Chacón que vaig poder conèixer […]

Joan Puig i Cordon 08/12/2010

Segons l’informe de l’ambaixador americà que ha filtrat wikileaks la Carme Chacon és una persona immadura. Aquesta descripció però no s’ajusta a la veritable Carme Chacón que vaig poder conèixer a Madrid durant els quatre anys que vam compartir legislatura al Congrés. Vicepresidenta primera del Congrés per ordre directe de Zapatero, amb la missió d’intentar controlar al President del Congrés, el sempre sorprenent Manuel Marín, feia de salvadora de tots plegats davant les sovintejades vanitats del President Marín, i tenia la pretensió de ser la cara amable del Congrés.

Vaig compartir algunes hores i algunes reunions amb ella, i puc assegurar que no li donaria mai l’esquena. Amb els relat de tres breus experiències que teniu dessota, cadascú podrà valorar la manca o no de criteri de l’ambaixador americà..

El primer exemple viscut és relatiu al seu baix perfil democràtic; encara recordo el dia que Joan Tardà va rebre una trucada de l’actual ministra de defensa, “Joan, et truco de part del José (Rodriguez Zapatero) si voteu la llei de la memòria històrica (avui podem comprovar que la llei ni tant sols serveix per anular els judicis franquistes) estem disposats a salvar Radio 4″. En Tardà bona persona i integra li va contestar, després d’un petit silenci, Carme, aprovarem la llei si s’accepten les esmenes que tenim presentades i que reclamen la majoria d’associacions de la memòria històrica de tot l’Estat, clar i contundent com sempre Joan Tardà li va donà una lliçó de democràcia a la noia d’Esplugues.

El segon exemple també viscut, posa de manifest la manca de sensibilitat nacional i l’excés de prepotència; en un viatge del Congrés dels Diputats a la Cambra de diputats del Japó, al que vaig tenir la oportunitat d’assistir i que resta explicat en el llibre escrit conjuntament pels diputats d’Esquerra al Congrés “el més calent al front de Madrid”, na Chacón, com a presidenta de la delegació, va presentar els diferents membres de la delegació al vicepresident de la Cambra japonesa, desprès de la seva introducció donà la paraula als membres dels diferents partits presents, vaig demanar la paraula i repetitivament me la va negar, mentre l’anava donant a la resta dels membres. Finalment i trencant el “protocol Chacón”, vaig parlar i vaig explicar el partit que representava i vaig parlar de la nostra voluntat d’aconseguir la independència de Catalunya per la via democràtica. Va finalitzar la visita i en el moment de pujar a l’autocar l’inefable Chacón em va etzibar una diatriba espanyolista de consideració, “si vols parlar d’independència que el viatge tel pagui el teu partit” una evidencia més del tarannà nacional espanyol.

Per últim recordar que Carme Chacón ha jugat un paper important en la desfeta del imperi PRISA, el seu company i actual marit, Miguel Barroso, ex secretari d’Estat de comunicació amb Zapatero, és una peça clau de l’aliança de Pedro J amb Mediapro per enfonsar el principal grup de comunicació i de suport, fins al moment, al PSOE. El resultat de tot plegat un veritable fracàs de l’esquerra espanyola, gràcies a la seva brillant estratègia, les televisions privades han caigut en mans de la dreta més arcaica (Tele5 absorbint la Cuatro i Antena 3 la Sexta).  Aquest cas resta explicat en el llibre del periodista José Díaz “Pedro J al desnudo” (pag 549). Un llibre recomanable per entendre les misèries del poder de les que, sembla ser, si fem cas de Miguel Barroso, l’entorn de Carme Chacón en forma part.

En un article anterior vaig donar per fet la vinguda de Carmen Chacón a Catalunya per tornar el PSC a l’orbita del PSOE, Quim Nadal és la persona encarregada de preparar-li la pista d’aterratge, és la fi del sector minoritari i catalanista del PSC. La tornada de Carme Chacón a Catalunya és també la prova evident que un català mai pot ser líder a Madrid. És també la prova evident que poca cosa tenim a fer amb Espanya. El PSC encara no s’ha donat compte que ha estat Zapatero i el PSOE que els han abocat al pou de l’abisme, han desistit de governar Catalunya per tornar a ser súbdits del PSOE i d’Espanya.