Ha arribat el finançament! La maquinària mediàtica s’ha posat en marxa i els mitjans afins al govern el lloen com el tracte econòmic més magnífic dels magnífics que s’han aconseguit en tots els temps mentre que els mitjans propers a l’oposició l’ataquen com la més miserable rebaixa patriòtica que s’hagi fet mai en la història de la nació. Això no és l’important. De ben segur, ni els que han dit que ‘sí’ són uns traïdors ni que els diuen que ‘no’ són uns defensors a ultrança del país (relativitzem les posicions dins de l’existència de la veritat absoluta). El que preocupa és el compliment.
Mesos i mesos s’ha trigat a passar dels missèrrims i vergonyosos 1900 milions d’euros que oferia Solbes, als 3400 de Salgado i, finalment, amb un toc de tossudesa i convicció, a la xifra final dels 3855 milions. Però, la qüestió que ens ronda a molts és: si el govern espanyol ha estat capaç de no complir fredament la llei orgànica de l’Estatut i ha incomplert descaradament les seves promeses de terminis en vàries ocasions, què l’impedeix de nou incomplir aquestes xifres? La resposta és clara: res. S’imposa, doncs, la vigilància permanent (perquè no: la confrontació permanent!). És l’actitud pròpia si volem construir un estat propi en el territori que, ara per ara, l’estat qualifica de regió administrativa descentralitzada.
Què incompliran, ara? Tan pot ser que les partides es pressupostin amb despeses que ja estaven assignades, com que es pressupostin però no s’executin, com que introdueixin una nova variable per calcular el rànking de renda per càpita i facin la guitza de nou a Catalunya… No ho sé. Sí que és segur que la llarga i tortuosa (violenta, a vegades) negociació demostra que l’Estat i el seu govern no tenen ni voluntat ni ganes d’atorgar a Catalunya el que es mereix. Si fos així, la negociació hauria estat més fàcil i dins dels terminis, ja que, per treure’s de la màniga 9.000 milions d’euros de cop i volta per a Caja Castilla la Mancha no van requerir tantes pregàries ni prórrogues. L’Estat no ens vol finançar justament, tan sols ens vol xuclar amb justícia, i si ara s’ha aconseguit aquest acord, una de dues: o és una promesa més en via de ser incomplerta, o és fet molt a contracor donada la situació precària d’equilibris polítics que pateix el PSOE. Les dues opcions no són excloents. La credibilitat de l’Estat i del govern espanyol, per terra.
Que sigui una llei o un acord entre comunitats no espanta els espanyols. Ja hem vist com el mateix estatut ha estat incomplert en els terminis d’execució respecte el capítol del finançament i com se l’està llimant al Tribunal Constitucional. Per incomplir contra Catalunya s’alien el PP, el PSOE i els 25 del PSC. No hi ha problema. I actituds com la de CiU que anuncia que tampoc no cumplirà aquest acord si està a Govern tampoc no ajuden. Les lleis sembla, doncs, que hagin perdut el seu caràcter de mandat obligatori (excepte per a els classes baixes i mitjanes).
Què incompliran, ara? El temps ho dirà. Estic convençut, però, que les xifres promeses no arribaran (en parlem d’aquí a uns anys) i no per manca de feina feta des del govern català, sinó per la manca de valor de la paraula del govern espanyol. Però aquest seguiment, aquest control constant, cansa i ens desgasta com a nació (és aquesta l’estratègia real espanyola?). Hem de pensar ja el següent pas, la següent tàctica. A veure si, potser, algún dia som nosaltres els que no complim… amb la constitució, per exemple, i ens fem la nostra pròpia.
