Urgeix desmarcar-se’n. Urgeix plasmar, d’una vegada per totes, el llast cultural, econòmic i polític. Com deia Mossèn Armengou: “val més una hora de llibertat que tota la història d’Espanya”.
I si entristia cloure l’any a l’espanyolíssima Plaza Colón, entristeix obrir els porticons del 2008 i veure PSC i CiU resignats a la tragèdia de la boira. Plantejant la campanya de les properes eleccions com qui guanya perdent un tros de vida. Obstinats a conquerir la síndrome de l’impotent i trobar solucions a Madrid.
Encara no han après que el remei és a casa, només a casa nostra. No ens salvarem pensant en espanyol. En lloc de conjurar-se a defendre els interessos del poble dotant-lo de personalitat, en lloc de preocupar-se per abellir el somni romàntic del nacionalisme, d’una Catalunya lliure per a l’obrer encegat en les òbvies urgències del moment, prefereixen sucumbir a la mentida d’una Espanya plural.
A Europa no guanya el sentiment, ni la raó de conveniència, ni la falsa prudència. Guanya la ideologia. Guanya la convicció de ser un poble treballador, amb virtuts i defectes, preparat per assolir la majoria social inalterable que la de dur a la llibertat.
I ara tu, lector, vinguis d’on vinguis, sincerament: què guanyes amb Espanya?
