Divendres, 24 de setembre de 2021 - Edició 1156
La República

#quansiguemindependents

He de reconèixer que moltes vegades en qüestions polítiques m’ha semblat que tenia molt d’olfacte i a l’hora de la veritat res de res. Ja sé que m’estic llençant pedres […]

David de Montserrat
David de Montserrat 06/05/2011

He de reconèixer que moltes vegades en qüestions polítiques m’ha semblat que tenia molt d’olfacte i a l’hora de la veritat res de res. Ja sé que m’estic llençant pedres al sostre però les coses com siguin. És a dir, si continueu llegint aquest article ho podeu agafar amb pinces. Però finalment del què es tracta en els articles d’opinió és de fer arribar unes sensacions al lector. I hom no se les pot pas inventar. Són les que un experimenta.

 

A diferència de la cantarella de molta bona gent d’aquest país sobre el seu escepticisme en relació al nostre futur nacional de l’estil “si jo ja vull, m’agradaria molt, però no la veurem la independència, és impossible, és que no ens deixaran”, jo sóc enormement optimista.

 

Mirem d’on venim. L’independentisme a casa nostra ja no està criminalitzat, i no parlo en termes polítics, sinó que socialment s’està convertint mica en mica en “la” solució amb tots els graus, intensitats i ritmes que vulgueu. Ara, els bitxos rars són els que volen conservar l’estatus present. Fins i tot el Conde de Godó deia que era un esnobisme. Bé, més al meu favor, tot un senyor de l’alta burgesia barcelonina castellanitzada entenc que reconeix que la societat abraça la novetat d’una nova voluntat nacional que s’albira.

 

Però el més interessant de tot plegat no és pas això des del meu punt de vista. Fixeu-vos que fins no fa massa temps els contraris a la nostra autodeterminació sempre al·legaven impossibilitats legals de tota mena, el provincianisme, l’aïllacionisme, la balcanització… Ara, en canvi, cada vegada detecto més una reacció que, per part nostra, ens hauria de fer veure que anem avançant i n’hem d’estar cofois sense abaixar la guàrdia, això sobretot. I és que els que ens volen negar la possibilitat de decidir el nostre futur es veuen obligats a canviar d’arguments, perquè els que van utilitzant caduquen a la velocitat del iogurt.

 

Aquesta reacció contrària a l’autodeterminació i possible independència ja no és d’afirmació sobre els mals de les idees delirants d’aquells que només volem que el nostre país sigui lliure com qualsevol altre, sinó que ja són d’interrogació. Ara molts et diuen: “D’acord, molt bé, molt bé, però la independència per a què? No he sentit ningú que em digui quins plans té quan Catalunya sigui independent”. Insisteixo que això és un molt bon senyal.

 

No desgranaré els beneficis sobre l’endemà de la independència d’aquesta nostra nació. Però en tot cas hi ha una resposta:”Què fa avui Espanya amb la seva independència?”. No cal ni esmentar el seu passat negre. Què fa avui? El ridícul a la cua d’Europa. Sobren les dades.

 

Molt sovint, quan parlo amb un col·lega periodista em diu “quan siguem independents farem això i allò altre”. Normalment són animalades molt divertides i per això l’altre dia a Twitter vaig proposar, sense èxit per cert, l’etiqueta #quansiguemindependents. Per exemple “#quansiguemindependents el president volarà amb l’Air Force Cat”. El brillant @jordicalvis va proposar un avió de la companyia Cagan Air. Però conyes a banda, si teniu Twitter i hi voleu participar, serà benvinguda la vostra participació. S’hi val tot, des dels temes més mundans als més transcendents. Us hi espero fins el dia en qüestió. #quansiguemindependents vull dir.