De Caldes de Malavella a Menorca, i de Mallorca cap aquí
Quan l’evidència pot més que les lleis
Amics, supòs que en llegir aquestes lletres haurem inaugurat el Nou Any. Aquest cop i segons el calendari julià ens toca una xifra visualment atractiva, 2011. Vagi per dit: Bon Any i vida nova! Encara no sé ben bé com va anar la cosa, emperò el dia de la segona festa de Nadal -i es diu així perquè és quan toca anar a dinar a casa de la família materna, ordre establert en el costum català abans que vinguessin altres històries- em vaig trobar asseguda en un banc de l’església de Caldes de Malavella disposada a sentir-hi el concert de Sant Esteve. I vet ací l’evidència: El programa començava amb ‘Nadal’ una cançó popular menorquina, harmonitzada per Baltasar Bibiloni, director de l’Escolania dels Blauets de Lluc i autor de la cantata Transatlàntida (2001), encarregada i estrenada pel secretariat de Corals Infantils de Catalunya. El repertori cloïa amb la intervenció de la Coral Infantil de Caldes de Malavella i el tema ‘Feu Guarnir totes les Cases’ del ‘Club Super3’, segons informava el programa. Aquesta darrera cançó és l’adaptació catalana d’una nadala tradicional anglesa. És precisament aquest el sentit de la multiculturalitat, la capacitat d’una llengua per adaptar tradicions i mites, tot posant-hi un pessic de la particularitat cultural pròpia. Al cap i a la fi les llengües que no adapten particularment són llengües que a poc a poc veuen sant Pere de prop. Aquest no és el cas de la llengua catalana, llengua pròpia d’una comunitat lingüística mitjana de l’Europa del segle XXI.
En un tres i no res aquell programa que bonament repartia un voluntari i que comptava amb una portada ben original, el gall de matines o el gall de la tia Pepa -n’hi darem un tall?-, feia evident l’evidència: un poble, el català, que amb la seva normalitat de llengua estàndard i transversal i històrica – més enllà de les fronteres autonòmiques i bilingües- es disposa cada any a cantar amb llengua servada i útil per als mitjans audiovisuals, i per als infants. El Club super3, ha servit -serveix- perquè els nostres fills creixin una mica més en català. I el Club Super3 recull i arreplega –ho ha de fer amb destresa i responsabilitat- la feina dels nostres mestres, i l’expandeix.
I ara diuen que l’espanyol ha de ser llengua vehicular a la nostra escola, com si tornàssim a la Reial Cèdula de Carles III de 1768: un d’aquells edictes que es carregaven l’ús del català, en aquella època borbònica passada (?).
I per què ara aquest atac a l’escola? Perquè comencen a córrer pels nostres pobles i ciutats massa al·lotets negres, blancs, tant és; del sud del nord, no és rellevant…, els quals ho fan en nombre no gens menyspreable amb una llengua d’acollida, el català; i tot gràcies a la feina també dels nostres mestres. Vet ací, una altra evidència.
Ara, amb aquesta promulgació hispànica -gens nova-, ens cal més que mai tenir cura de la llengua, ens cal més que mai que els nostres mitjans audiovisuals prenguin consciència del seu paper fonamental i modern per transmetre una llengua falaguera, autònoma -i no autonòmica-, rica, estàndard i juganera i dimoniona escuada entre la tensió de la varietat estàndard i l’amplitud dels registres col·loquials i dialectals. Ara han tornat a destralejar contra el català. I tot perquè comptam amb escoles responsables d’ ètica catalana i multicultural, que vol dir que entre la multitud de cultures n’hi ha una, la catalana, que cal tenir en compte i fer-la caminar cap al segle XXII amb plenitud.
Un prec per a la vida nova del 2011: A tots els polítics que teniu pàgina web pública no us permeteu fer errors gramaticals, cal ser mestres i fer un voluntariat per la llengua. A vosaltres periodistes que presentau els telenotícies no digau pus mai bajanades com ‘si t’arribes fins a la catedral‘, quan el que voleu dir és que si hom és a la Seu de Barcelona la nit de Nadal tindrà el gaudi de sentir-hi la Sibil·la (frase dita el 24 de desembre al TN vespre, la primera). Ja estau aquí no m’havia enterat, no vull més, et pot sentar malament, quin desperdici… Alguns nostres periodistes diuen aquestes coses a través de la nostra televisió. A cada destralada contra el català i el seu àmbit d’ús, afillem un mot i una construcció ecolingüísticament catalanes. Si els mestres han fet i fan una feina, què esperau, vosaltres, periodistes a donar-hi suport? Teniu una gran responsabilitat i no s’hi val a badar. Molts d’anys, i vida nova!
