Sembla que sí però ves per on resulta que no. Tot i que legalment el català és oficial al registre civil i hi podem inscriure el naixement dels nostres fills i les nostres filles, els matrimonis i les defuncions en català, a la pràctica constatem que no és cosa fàcil a tots els registres civils o als jutjats de pau. N’hi ha prou amb un exemple.
Sóc a Mollet del Vallès, al registre civil, a la plaça Prat de la Riba, i no em poden lliurar l’imprès de declaració de dades per a la inscripció d’un naixement en llengua catalana. No el tenen. El reclamo i a canvi rebo uns models i una adreça on puc denunciar que no hi són en català.
La temptació és gran, però d’entrada no claudico i no poso una denúncia. Faig un intent que em sembla millor: m’elaboro un imprès bessó de declaració en català i el lliuro sense més ni més en el segon intent de registrar el meu nen. Sorpresa: cap problema. Entro la meva sol•licitud en català, s’aixeca acta, ai las!, en castellà, igual com en castellà ha estat més tard la interlocutòria que em permetrà fer la inscripció del nen al jutjat de pau del meu municipi.
Si l’article 17 de la llei de política lingüística de 1998 i la llei estatal 12/2005, del 22 de juny, que s’adapta a aquesta llei primera, estableixen que són vàlids els assentaments registrals fets en qualsevol de les dues llengües oficials i que en tots els registres públics els assentaments s’han de fer en la llengua en què es fa la manifestació d’assentament, per quina raó no se’m respecta d’entrada aquest fet i he de passar per la queixa i la denúncia?
Encara no he fet cap reclamació , però penso oferir la traducció dels papers al registre per si hi ha més famílies que els vulguin. No me’n puc estar de comentar el cas en aquestes pàgines, en què he volgut plasmar l’actitud d’una persona qualsevol que fa el que té a les mans per inscriure en català el seu fill, i que no ha pogut anar més enllà del que la lògica i el temps li ho han permès.
A partir d’aquí, potser faré de ciutadana exemplar i demanaré totes les actes en català, faré instàncies de queixa a l’Administració de l’Estat i a la Generalitat –i en especial en aquest cas al Departament de Justícia, que té la competència de vetllar perquè l’actuació administrativa dels poders públics de l’Estat respectin els principis de l’ordenament constitucional, estatutari i de la llei de política lingüística, i d’eliminar qualsevol obstacle que limiti la plena igualtat lingüística dels ciutadans i ciutadanes. Aquest relat, però, serveix com a testimoni de quina és encara la nostra normalitat.
Yvonne Griley
Plataforma per la Llengua
