El dia 15 de desembre el portaveu del PSC Miquel Iceta anunciava el vot afirmatiu als PGE i tot seguit parlava d’un imprecís canvi en les relacions amb el PSOE en el cas que s’incomplís la llei, en concret la disposició final primera de l’Estatut que estableix el 9 d’Agost de l’any passat com a data límit per acordar un nou sistema de finançament per a Catalunya. ‘El termini del 31 de desembre és improrrogable‘, deia. El PSC renunciava així a la més potent arma negociadora per lliurar-se a la voluntat de Solves i les directrius de Zapatero. El que era una esperançadora possibilitat s’ha transformat en un fracàs inevitable per la senzilla raó de que l’executiu socialista ja no te res a perdre davant ultimàtums de pa sucat amb oli des del carrer Nicaragua. Ara ens trobem discutint si s’aplica la llei o no!
Un cop més Zapatero no només ha incomplet una promesa sinó que s’ha tornat a rifar una llei ratificada pel Congrés. La pilota torna a estar a la teulada del PSC. Com i quan pensa fer efectiva l’amenaça del replantejament de les relacions amb el PSOE? Dolorosament hem de dir que de cap manera. La posada en escena de començaments de desembre ha estat, com se sospitava, el brindis al sol de qui ni vol ni dol. Una incoherència més d’un partit de Govern que prenia possessió amb la intenció, deien, de deixar de banda paraules buides per centrar-se en el fets i ni tants sols és capaç d’assegurar el compliment de la llei.
Si els successius governs socialistes a Catalunya pretenien demostrar l’autonomia davant Ferraz, la impertinent realitat un cop més dona la raó a aquells qui l’acusen de servilisme i submissió, amb un agreujant, el desequilibri fiscal i la crisi fan inajornable tant un substancial augment en les quantitats que retornen a Catalunya, com un canvi en l’estructura mateixa del sistema de finançament. Els de Montilla van treure pit més per les exigències d’un guió escrit a tres mans que no pas per convicció. L’optimisme vacu no guanya batalles, però servirà perquè tota la maquinària mediàtica socialista desplegui a l’uníson que qualsevol acord al que finalment s’arribi serà l’únic acord possible. No sabem les xifres encara però una quantitat per sota dels cinc-mil milions difícilment podrà ni tant sols tapar els forats comptables de la Generalitat. Com s’aconseguiran els recursos per a desplegar l’Estatut doncs?
Els socialistes, a banda i banda, són una màquina de produir descontentament. Bona part del seu electorat no va dubtar en donar un xec en blanc al prestidigitador de la Moncloa, però molts també van confiar en els de Zapatero amb la confiança que es facilitava així la interlocució en el desplegament de l’Estatut. Quan ZP decideixi finalment quin finançament vol per a Catalunya Montilla voldrà ser Macià però el PSC i el País amb ell hauran tocat gaire bé fons (el fons és la sentència del TC) i tots plegats continuarem sense aprendre les lliçons de la història.
Amb l’enèsim incompliment de Zapatero no és només el PSC qui hauria de reformular les relacions orgàniques amb el PSOE; el posicionament del món intel·lectual darrera del PSC també ha de canviar. S’ha trencat un doble axioma: la via autonomista és ja un cos polsegós i putrefacte, i malgrat això s’ha posat fi a les reformes autonòmiques i del sistema de finançament bandejant l’opció federalista que el socialisme català, suposadament, oferia com a alternativa. Quin sentit te ara continuar aquesta via quan només serveix per generalitzar les demandes catalanes a d’altres CCAA mentre Catalunya es desgasta dia a dia? Els cervells del catalanisme federalista han de donar un pas endavant per sortir de la mortífera situació actual. Catalunya no suporta més la dramatúrgia i el relativisme polític al servei dels poders fàctics que ens ofeguen.
