Primera meitat del 2018: tornada a la transició?

Ja hem arribat a la meitat de l’any 2018. Sense temps per adonar-nos, sense que haguem pogut parar el temps per pensar. Ja ha passat mig any més d’un procés que, inevitablement, continua. Mentre l’independentisme tingui majoria absoluta, voldrà dir que hi ha gent disposada a donar-hi suport i que el procés continua. Per molt que diguin alguns que el procés ha mort, continuem parlant-ne en aquest espai, i és habitual que el tema procés surti en tertúlies i converses quotidianes. És evident que això continua. Però a diferència dels últims sis anys, ara sí que no hi ha full de ruta, perquè tot el que s’havia promès ja s’ha fet – tot, menys implementar la independència i probablement les famoses estructures d’Estat. Aquests sis mesos de 2018 han servit per, d’alguna manera, tornar a la Transició. Estem demanant llibertat. No estem demanant amnistia, però demanem que alliberin nou líders independentistes en presó provisional. I no demanem estatut d’autonomia, però vaja, demanem recuperar l’autogovern que se’ns va arrabassar unilateralment. Es tracta d’una situació de fer un ‘reset’ als plantejaments independentistes, de tornar a la casella zero de manera forçada per tot el que va passar l’octubre passat. Això, però, és provisional, i tard o d’hora hi haurà una reacció. Ens espera aquest canvi a la segona meitat de 2018? No ho sembla. La línia continuarà sent la mateixa: fer gestos de dignitat sobretot per no acabar d’acotar el cap i desanimar les masses, però en el fons refer-se del 155. I preparar l’embat del judici pels 25 polítics que podria caure a final d’any o a principis de 2019. D’altra banda, continuar recuperant autogovern serà la tònica dominant, i una falsa distensió amb el govern espanyol que potser continua ho ha de fer possible. L’actor mai convidat però sempre present seran les discussions bizantines entre postconvergents i Esquerra, i les contínues friccions que mai acaben. Ni compartint govern. Esperem no haver d’aguantar cap espectacle partidista d’intents d’apropiació quan arribi l’1 d’octubre, com s’ha intentat subtilment a banda i banda fins ara. Amb el perdó de la CUP, no hi ha més partits independentistes. Estan condemnats a entendre’s. Així que aquestes escaramusses, que potser van in crescendo a mesura que s’apropin les municipals, no porten absolutament enlloc. Serà un dels grans perills, així com el d’intentar fer creure la ciutadania que estem en un moment de construir un estat nou quan, de moment, estem en punt de la Transició. L’únic que, aquesta vegada, hauria d’acabar amb un resultat diferent de l’original.