Dimarts, 21 de març de 2023 - Edició 1699
La República

Política i esmorzars de forquilla (1)

La ruptura democràtica (Salvador Cardús) i El PSC dóna el primer cop (David Miro) Els diumenges et permeten conèixer el País en base a la gastronomia mitjançant els esmorzars de […]

Col·lectiu 2014 10/01/2010

La ruptura democràtica (Salvador Cardús) i El PSC dóna el primer cop (David Miro)

Els diumenges et permeten conèixer el País en base a la gastronomia mitjançant els esmorzars de forquilla, la passejada a peu, en bicicleta i fins i tot en cotxe i la reflexió llegint les opinions i les cròniques periodístiques que no sempre volen dir pluralitat. Però la tranquil•litat dels diumenges et permeten valorar i preveure per on poden anar les coses i comprovar que moltes vegades els anomenats poders fàctics i comunicatius dirigeixen el País en contra dels interessos dels ciutadans.
Per això des d’aquest bloc obrim un espai per destacar allò que diuen alguns pares de la pàtria tant amb positiu com amb negatiu.

La ruptura democràtica (Salvador Cardús al diari AVUI)

Anàlisis clar i contundent de la realitat.

“Davant d’aquest envit, ja sabem que la posició més conservadora serà la del PSC, que, tal com va anunciar el president Montilla en el seu discurs de Cap d’Any, es pensa mantenir estrictament dins dels compromisos del que quedi de l’Estatut del 2006 després de la sentència del Tribunal Constitucional. Per la seva banda, ICV segueix sortint per la tangent en insistir en la proposta d’un model federal i plurinacional que Espanya, ara i adés, s’ha cansat de fer-nos saber que no pensa acceptar i que, de totes maneres, la Constitució no permet. Deixem de banda el PP, a qui l’Estatut del 2006 va gran i, per tant, només pot fer una proposta nacionalment reaccionària. Queda ERC, que sota la direcció sòlida de Puigcercós sembla disposada a esmenar errors del passat recent en relació amb les expectatives que havia creat el 2003. I, finalment, tenim CiU, que, ara que té la victòria a les mans, s’haurà d’encarar sense escapatòria possible amb el dramàtic dilema que sempre ha anat ajornant: a més de tornar al govern, ¿aspira a portar Catalunya a la independència, o no?”

Lucidesa i exigència de compromís a la classe política.

Les ambigüitats que se sostenien en la confiança d’un possible avenç en l’autogovern sense haver d’esmentar el nom de l’estació final, no es podran mantenir per més temps. I això val, en primer lloc, per als partits sobiranistes. Per a ERC, perquè si vol plantejar seriosament una consulta formal sobre la independència, haurà de dir com pensa produir la ruptura amb una llei de referèndums les preguntes dels quals han de tenir el vistiplau de Madrid. Per a CiU, perquè si surt amb la promesa del concert econòmic, també caldrà que digui com produirà la ruptura necessària amb el recent pacte estatutari, la Lofca, la Constitució o, en darrer terme, el Tribunal Constitucional, que el fan impossible. Però també val per al PSC o per a ICV, perquè hauran de dir ben clarament si pensen posar límits a la mera possibilitat de deixar expressar unes aspiracions democràticament legítimes, ni que no les comparteixin o fins i tot les combatin. ¿Fins on arribarà la responsabilitat democràtica del seu compromís amb Catalunya? ¿Sabran ser tan democràticament rigorosos com ho són els partits laborista o conservador a Escòcia, que no volen la independència però respecten el referèndum que proposa el SNP?

Advertència final de Salvador Cardús: “Torna el vell dilema de la ruptura democràtica, doncs, i aquesta vegada no hauríem d’acceptar més transicions fraudulentes.”

El PSC dóna el primer cop (genial crònica de David Miro / El Periódico)

Amb aquest relat és donen les claus de l’editorial conjunta que molts incauts han signat sense adonar-se de la jugada del PSC per salvar l’autonomisme.

“Els socialistes aposten per una campanya presidencialista amb l’Estatut com a programa. Els socialistes catalans i José Montilla han pres la davantera en aquest inici d’any electoral amb el discurs de cap d’any i la carta del president de la Generalitat a les entitats per a aconseguir el seu suport davant la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre la Carta catalana. El PSC es postula com el partit de l’Estatut per obligar així Artur Mas a definir-se sobre la norma.”

L’ambigüitat et deixa contra les cordes…..

“La cara d’Oriol Pujol dijous anunciant el seu suport a la carta de Montilla a 201 institucions era tot un poema. De moment, doncs, no tenen més remei que anar a roda.”

Com deia Salvador Cardús, “les ambigüitats no es poden mantenir,” sinó l’autonomisme surt reforçat.

“Per això CiU no s’atreveix a trencar definitivament amb la norma que Mas va pactar amb Zapatero. I a això s’aferra el PSC. O Estatut o caos és el missatge que subjau en les intervencions dels dirigents socialistes. Ergo, si el PSC és el partit de l’Estatut, el sil•logisme és evident: o PSC o caos.”

Un cop més els republicans tenen la possibilitat de trencar l’estratègia del PSC, per aquest motiu el PSC ha reaccionat amb preocupació a la proposta de consulta vinculant dels republicans. Han posat a sobre la taula una proposta clara i contundent, que trenca bona part de l’estratègia electoral de la sociovergència, sobre tot si els republicans no cauen en la trampa del relat final de David Miró.

El paper d’ERC: “En aquest context, el problema que se li presenta a Montilla i al PSC és d’ordre intern. ¿Com fer compatible una campanya presidencialista amb un missatge d’entesa amb Espanya i una coalició de govern amb ICV-EUiA i, sobretot, amb ERC? Aquí els socialistes tenen un element a favor. A Esquerra és potser a qui menys li interessa la desintegració del segon tripartit, ja que qüestionaria la seva aposta pels governs d’esquerra. Per aquest costat els socialistes i Montilla els collaran.”

És a ERC a qui li interessa més que mai la desintegració del tripartit, el PSC i IC no van més enllà d’un autonomisme que Espanya ja ha enterrat. ERC no vol ser arrossegada al pou de les vanitats.