Diumenge, 23 de Febrer de 2020 - Edició 577
La República

Poesia i revolta

He tingut la sort de publicar recentment el meu segon llibre de poemes (Ira, Tanit Poesia, 2019) i ara toca començar a donar-li difusió. És un llibre que no és […]

Jordi Solà Coll
Jordi Solà Coll 10/02/2020

He tingut la sort de publicar recentment el meu segon llibre de poemes (Ira, Tanit Poesia, 2019) i ara toca començar a donar-li difusió. És un llibre que no és aliè a tot allò que passa a Catalunya. En realitat, no és aquest el tema del recull, ans el dolor inherent a l’existència humana i la compassió imperativa que ens hauria de moure a rebel·lar-nos davant de la injustícia. D’altra banda, com que Ira ha estat escrit en aquests darrers dos anys -2017–2019-, és una evidència que, tot i no tractar la situació política en el nostre país, l’esmentada situació ha estat el context històric en què el poeta –un servidor– ha desenvolupat –a la llum dels esdeveniments més immediats– la seva reflexió poètica (en el) dolor i (des del) dolor dels altres.

De fet, el lector que ha seguit els meus escrits en els últims anys, recordarà una entrada intitulada Poesia i revolta –datada el dia 10 d’octubre de 2017– i que podeu consultar en aquest enllaç. Us en recomano la lectura: astora allò que llavors deia, i encara més si es té en compte com hem retrocedit pel que fa als nostres postulats d’emancipació social i nacional.

Per això reivindico el vincle inherent que hi ha entre paraula –un dels fonaments de la política– i revolta –la imperativa praxi que trenqui en mil bocins el poder com a cosa estatuïda. I encara més reivindico el vincle entre paraula poètica i despertar polític –com una llum que ens il·lumina quan els demagogs tergiversen la paraula –també en el seu propòsit– sense que ningú hi posi cap obstacle.

Més que mai, l’epos –la paraula– ha de recuperar el seu sentit originari: en consonància amb l’obra, és el mot l’arrel de la promesa feta als homes que cal complir, en tant que la paraula és l’avenir traçat que justifica el combat. No debades un dels poemes d’Ira defensa el següent:

 

No hi ha diferència entre senyor
i serf. i, fins que no se’ns exposi
a la llum aital veritat, la condició
d’esclau, romandrà consolidada.
és de justícia occir-ne el miratge.

 

No cal dir qui és qui en aquest poema. Però la condició d’esclau –de submissió col·lectiva a un ordre establert– es pot capgirar –tal com Hegel defensava– si a “la llum de la veritat” –la paraula com a forma de revelació catàrquica– n’occim el miratge. Perquè no és altra cosa el serf que mera il·lusió. Nosaltres som les nostres cadenes. Trencar-les no és pas una qüestió de càlcul. És una qüestió de voluntat. Perquè, al capdavall, no hi ha pas camí sense revolta, ni aquesta sense utopia en l’horitzó.

Si voleu saber més sobre Ira (Tanit Poesia) o comprar el llibre, podeu entrar en aquest enllaç. També el trobareu en els següents punts de venda: La Impossible, la Calders, Nollegiu, Documenta, La Central, Foster & Wallace, Llibreria 22@, La Singratalla, Fan Set, Ambra, Argot.

Finalment, també podeu –si és que us plau– donar difusió a les xarxes d’aquest article.

Gràcies a totes i a tots. Aquest poeta i articulista us estarà ben agraït pel vostre suport.

Relacionats