Així no anem a enlloc. Ens enfonsem com a país. Ja podem sortir al carrer 700.000 persones que si després actuem com actuem, no serveix per a res. Em treu de polleguera ser dels pocs que aguanta. Llegiu la següent situació:
Estic en una conversa amb uns amics, justament parlem de la manifestació. Argumentem si havia servit d’alguna cosa o no. Veient que es feia llarg, decidim anar a un bar a seguir la xerrameca. El debat és interessant i entretingut, de cop, un dels meus interlocutors es gira un moment i es dirigeix a la cambrera: “Si… yo un cortado por favor”. S’incorpora cap a mi i em diu: “Tu què vols?”.
Em vaig quedar parat… de què servia seguir analitzant la manifestació! Discutir si havia servit d’alguna cosa. Què era aquella estupidesa de conversació i després demana un tallat en castellà?
I el que em fot més és que sé que no només aquest individu actua així. El xip de passar-se al castellà està tan automatitzat que esgarrifa. Si nosaltres mateixos ja ens tirem pedres a la nostra dèbil teulada ens enfonsem com a país ràpidament.
I encara em fot més ser dels únics que aguanta, i quan demana un cafè el demana en català, o un entrepà o una beguda o una tapa, el que sigui! I encara em rebenta més que els meus companys o acompanyants em mirin malament després que ho hagi hagut de repetir tres vegades perquè el cambrer no m’entenia. M’és igual! Ho repetiré tantes vegades com faci falta. Si tots ho fem, la normalització serà més a prop. M’és igual que s’equivoquin com ja m’ha passat algun cop en algun restaurant de pites i quebabs del Raval. Un dia vaig demanar una pita de pollastre dient “pollastre” i me’l van portar de vedella. “Clar… com que no li has dit ‘pollo’ no t’han entès” em van dir. Doncs no, dels errors s’aprèn i el pròxim dia me’l portarà de pollastre.
El fet que tinguem un comportament lingüístic té a veure amb una psicologia social: unes condicions històriques afecten un tipus d’ús. Quan una població ha patit una prohibició lingüística durant un temps molt dilatat acaba tenint una percepció de la seva llengua que no es la mateixa si les condicions lingüístiques haguessin estat normals.
Tenim actituds negatives que venen condicionades per la història i que no són individuals. Associem parlar català a coses negatives.
Hem de treballar tots, i quan dic tots és tots, a impulsar una consciència lingüística que acabi generant les condicions perquè tots siguem catalanoparlants sense complexes. Que a cada situació es puguin donar les condicions per parlar català per tot tipus de persones.
No podem permetre que el català es dilueixi com el sucre del cafè. Per tant, no ens tallem i demanem un “tallat”!
