Pànic nuclear a les terres de l’Ebre: un desastre anunciat (8/11/2016)

Pànic nuclear a les terres de l’Ebre: un desastre anunciat (8/11/2016)
 
Si bé l’alarmisme normalment no ajuda en res, en cas d’una possibilitat de risc nuclear qualsevol recurs si que és vàlid. Les centrals nucleals d’Ascó estan en el límit de la seva capacitat de manteniment i renovació, d’acord amb el llistat d’incidències que contínuament coneixem. Però el que també és greu és la manca de pla d’emergència actualitzat.
Sense un pla d’emergència prou assajat, revisat i viable la catàstrofe humanitària pot ésser immensa. La població catalana no està preparada per aquesta classe d’esdeveniment, i també desconeix realment que suposa. Això no és el Japó. La improvisació i la manca de criteris clars acabaran imposant el ritme, tot agreujant la seva situació.
Els alcaldes de la zona han denunciat, amb la passivitat de l’administració de la Generalitat, com passa en el cas dels accidents a les carreteres de la zona, que el pla PENTA està desfasat, és inaplicable i conté errors. Cal dir que aquest pla de protecció civil aplega les centrals de Vandellós i d’Ascó dins una concertació d’activitats d’avís, evacuació, formació, informació,… d’acord amb el que es va estipular fa més de 20 anys.
Ara les circumstàncies han canviat, i els sistemes tecnològics també. Les condicions socials, territorials i administratives també són unes altres. Per això, els alcaldes han avisat que el PENTA ja no serveix. Però les centrals hi són, amenaçants, esperant el mínim descuit o negligència per destruir i contaminar un territori i milers de persones.
Les centrals mai van tenir el suport popular, fins i tot van justificar, en part, l’aparició d’una organització armada com Terra Lliure. En els inicis, Terra Lliure va néixer per oposar-se a una nova forma d’imposició espanyola sobre el territori nacional, Catalunya.
Les seves accions volien oposar-se a l’aplicació d’un tipus de generació elèctrica que genera més problemes i inconvenients que avantatges, sigui pel fet d’haver d’importar la tecnologia o sigui pels residus que genera. Ara, amb el temps, i segons què passi, potser tindran raó.
La seva lluita va ésser silenciada i criminalitzada sota la prioritat del progrés i de l’evolució econòmica. La burgesia industrial catalana, que en aquell moment hi va donar suport, ara ja ni quasi existeix, en un món globalitzat que els ha diluït i apartat del focus inversor.
Però les centrals hi són i el seu territori veu, amb pànic, que un dia donaran un ensurt de mort. La protecció civil de l’estat espanyol no es preocupa d’aquesta situació: és a Catalunya. La catalanofòbia té aquest preu, com passa amb les desenes de víctimes de la N-340, N-II o N-240… No importen. Formen part de la quota colonial que hem de pagar, per a fer possible despeses sumptuàries a la capital del regne espanyol o en línies ferroviàries d’alta velocitat a llocs recondits de la seva geografia.
Els funcionaris de l’Estat a Catalunya, valgui dir-ho, ja ho veuen també així, però una jerarquia secular els hi impedeix denunciar aquesta situació. Però si tot això és així, la gravetat esdevé majúscula que són els alcaldes els que han de posar el crit al cel davant la passivitat de la Generalitat de Catalunya, convidat de pedra en el territori català.
Alguna cosa passa en un govern català on, com diu l’oposició de tot color, s’ha instal·lat una omissió general, per no afrontar els problemes de la població, tot allunyant-se dels problemes reals dels seus residents.
Si una cosa bona està tenint el procés català, d’esperit constituent, és que pretén exigir més i millor als dirigents i gestors públics. Per tant, el govern català està protegint o amagant informació, sigui en els morts a la carretera, malauradament i de forma còmplice, com en un possible accident nuclear, per manca de previsió , denúncia o decisió.
La política consisteix en prendre decisions, i  fer-les efectives, aportant gestió i instruments adients. Aquest exercici requereix empenta i un treball col·laboratiu que la Generalitat no vol endegar.
El lideratge del president Puigdemont està ofuscat. No hi ha resposta en la monolítica presència de la senyora Munté. El Consell Executiu resta immòbil i apàtic, com esperant que passi el temporal. I la tempesta tot just acaba de començar.
Facin alguna cosa senyors i senyores dels govern català per no haver d’enyorar el que un dia va suposar Terra Lliure en la defensa d’un territori fustigat i ignorat com el de les comarques de l’Ebre.
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.