- Publicitat -
Agafo les paraules i experiència que ahir m'explicava un bon amic, l'Antonio Morales, que aquest cap de setmana ha estat a les zones frontereres d'Eslòvenia, Croàcia, Hongria i Àustria on ha visitat camps de refugiats completament buits i desèrtics, fronteres amb tanques a punt per ser tancades en qualsevol moment i molt silenci sobre l'assumpte dels refugiats. Només en un pont hi ha trobat alguns cartells en àrab que recordaven que per allà hi havia passat gent, i que volien deixar indicacions per ajudar als seus compatriotes, als qui seguirien els seus passos però que no acaben d'arribar.
Són diferents i discretes instal·lacions repartides per tots aquests països preparades per acollir persones i on no hi havia ningú més enllà de personal d'ONG i voluntaris, almenys durant el dia. Per la nit arribaven discretament tot d'autocars carregats amb centenars de refugiats. Que agafaven roba, menjaven el que els hi donava l'exèrcit i dormien. A les 7h del matí abans que la ciutat despertés ja eren dins de l'autobús altra vegada. Alguns diuen que per anar a Alemanya, d'altres per ser distribuïts arreu d'Europa equitativament. D'altres veus afirmen que es quedaran en camps de refugiats gegants (algun amb capacitat per fins a 49.000 persones) que s'han creat a les fronteres i que recorden a l'Holocaust… La veritat és que els propis protagonistes de la història tampoc no saben ben bé on són dirigits, ningú no els hi diu, només segueixen els passos que els marca l'exèrcit i del que no poden sortir.
És un testimoni trist, dur, d'una extremada cruesa que m'ha explicat un amic amb una sensació d'impotència molt gran que en cap no es va voler creure la versió oficial i va voler descobrir ni que fos de nit i pel seu compte com i on arriben, i com són tractats aquests joves, però que molt joves i amb fills, que un dia se'ls va vendre un determinat somni d'Europa que ara estan descobrint fals. Just quan hi arriben. Just quan ho han deixat tot enrere. Just ara que no tenen res. Just ara que es debaten entre la mort o la invisibilitat. I és que ja no surten als mitjans, a Catalunya no n'arriben, però allà on són tampoc no són vistos pels veïns. Estan amagats en unes noves i fredes ciutats de plàstic. Provisionals diuen. Per seguretat diuen. Ja ho veurem. Amb el meu amic coincideixo amb una cosa, i és que ja hi ha massa gent invisible al món. I no, a Europa, no volem gent invisible provisionalment perquè això amb l'oblit mediàtic es podria acabar perpetuant. A Europa hi volem a persones amb drets, deures i dignitat. I tampoc no volem que el vell continent pacti amb segons qui i posi segons quin preu perquè aquesta gent no siguin mai ni europeus ni persones. Tants que n'arribaven, tants que n'arriben i on estaran? Els nostres miserables problemes del dia a dia fan que ja no ens ho preguntem, fan que ja haguem passat pàgina, fins que un dia aparegui la foto d'un nen mort, que aleshores potser ens tornarem a escandalitzar i reaccionar durant una pocs dies.
www.ericbertran.cat
Publicitat
