Des que el president Mas va trencar el consens de forma unilateral i va decidir carregar-se la consulta per convocar el procés consultiu que es va treure de la màniga, que la poderosa i eficient maquinària mediàtica de l’entorn de CiU, amplificada per la claca fanàtica convergent i filoconvergent que actua a les xarxes, no ha parat d’intoxicar l’ambient de forma sostinguda i intensa.
I ja fa gairebé dos mesos.
Dos mesos d’insults, desqualificacions, tergiversacions, falses veritats, mentides, anàlisis esbiaixades…, l’entamarata! Tot plegat amb un mateix fil conductor i amb una intenció ben clara i definida i, ara ja no en tinc cap dubte, ben planificada.
Doncs ja n’hi ha prou d’aquest color!
El fil conductor del relat és que ERC està posant bastons a les rodes al “procés” perquè s’ha enrocat en una postura partidària. La intenció no és altra que la de trencar la creixent influència d’ERC en l’ànim dels votants i revertir les tendències de vot que indicaven totes les enquestes abans del començament d’aquesta immensa campanya de desprestigi.
Jo estic convençut que encara hi ha una altra raó molt més perversa al darrera però, de moment, em reservo aquesta opinió perquè parlar-ne públicament en aquest moment només serviria per fer el joc a l’adversari. Sí, a l’adversari, ja sé el què em dic.
Per no entrar, no entraré ni tan sols a defensar o a rebatre amb cap argument les virtuts o els defectes dels diferents tipus de llista, ni de si les eleccions han de ser plebiscitàries, autonòmiques, constituents o de fireta. Això, tal com jo ho veig, és superflu, accessori.
Per fer la independència, només necessitem un mandat democràtic inqüestionable. D’això, en democràcia, se’n diu el 50% del vots, més un! Ras i curt. I això només es pot saber mitjançant unes votacions amb garanties, sigui en un referèndum o sigui en unes eleccions.
Esgotades totes les vies referendàries i consultives, el President Mas té a la seva mà, convocar unes eleccions immediates. Ell i només ell pot convocar eleccions al Parlament de Catalunya. Ningú més té aquesta potestat. Doncs a ell i només a ell li correspon assumir les responsabilitats que es derivin tant de fer-ho, com de no fer-ho. Tota la resta només serveix per a aliment dels mèdia i de carnassa per les xarxes.
I, ara, la meva autocrítica amb les responsabilitats d’ERC i als que, en nom seu, estan gestionant aquest afer tan delicat.
I començo per negar la major. En la meva modesta opinió, mai hauríem hagut de permetre que es parlés de “negociacions” entre CiU i ERC en aquest tema. Nosaltres, ERC, no som ningú per “negociar” res amb el president en un tema que només li correspon a ell: la convocatòria d’unes eleccions. Si de cas, nosaltres les hi podem demanar, exigir o, fins i tot, mirar de forçar la seva decisió a través de l’acció parlamentària, però en cap cas ens correspon negociar-les. Nosaltres les desitgem i les creiem necessàries, ja ho hem dit i ratificat manta vegades. A ell i només a ell li correspon convocar-les o no. Punt. S’ha acabat la discussió.
En el seu dia, ERC ja va presentar el seu full de ruta cap a la independència, una setmana abans que el president fes la seva proposta en aquella mena de cerimònia holywoodiana tan bufona que ens va oferir. En aquest context, la conferència posterior d’en Junqueras a mi em va semblar del tot sobrera perquè ni va aportar res de nou a la proposta que ja havíem fet, ni va contribuir a situar les coses al seu lloc, ans al contrari. Només va servir per situar-nos en un terreny de joc en el que no hi hauríem hagut d’entrar mai perquè es tractava, en realitat, d’un camp de mines.
Qui s’ha cregut que és el president, ni ningú altre és clar, per exigir a ERC que s’incorpori a la seva llista o a la de cap altre? Què coi representa això? Si el president vol una llista de país, que la faci! Qui s’hi senti cridat, ja hi anirà i qui no, ja farà la seva. Però a nosaltres, que deixin d’atabalar-nos d’una vegada, sisplau!
Quina agonia, per favor!
El president que convoqui, que faci la seva llista amb qui se li vulgui ajuntar i que tiri endavant amb el seu projecte. Si guanyen, fantàstic! I si no, també. L’unic que és realment important és que la suma dels vots i dels escons partidaris de la independència sumim aquell 50% més un vot que necessitem i… ja ho tenim! I, si no, doncs voldrà dir que la majoria del país NO vol la independència. I si és així, què hi farem! Doncs a seguir com fins ara i a continuar treballant per fer créixer aquesta majoria. No hi ha més. Alguns portem unes quantes generacions fent-ho i no ens vindrà de seguir-ho fent. Com diu la consigna dels Miquelets: Donec Perficiam!
Ara bé, no deixem que ens passin bou per bèstia grossa. ERC porta la proposta d’independència de Catalunya a la seva Declaració Ideològica i a tots els seus programes electorals des de fa més de vint anys i integra al seu si corrents independentistes des de la seva fundació, l’any 1931. Algú pot dubtar que, amb el 50% més 1 vot, ERC tindria cap dubte en fer la independència? OI que no? Doncs ja som al cap del carrer! No caiguem en la trampa de deixar-nos entabanar amb debats enverinats i votem! Votem d’una vegada!
Ara bé, que ho tinguem tots clar eh! Si el president no vol convocar eleccions i la cosa se’n va en orris, ell sabrà per què ho fa!. Després, que s’ocupi també ell d’explicar-ho als seus votants! A mi, no caldrà que m’expliqui res, que ja ho hauré entès tot la mar de bé.
