El govern espanyol està dilatant sobremesura la signatura de l’acord de reciprocitat entre TV3 i Canal9, del País Valèncià. Aquest pacte de reciprocitat permetria veure ambdós canals a tot el principat i fins a Guardamar. A l’abril del 2007, Zapatero ja es va comprometre (si serveix de res el seu compromís) a solucionar el problema. Els detalls tècnics ja van ser tractats el maig de 2008 durant el mandat de Joan Clos com a ministre d’Indústria, i el tracte polític, més o menys actualitzat, ja està en disposició de consens. Únicament hi manca la signatura de la vicepresidenta Maria Teresa Fernàndez de la Vega. Perquè no l’hi estampa?
És cert que Francesc Camps, el president de la Generalitat Valenciana, se n’ha aprofitat de la situació i ha exigit un increment de canals disponibles per a TDT. Recordem que, centralitzadament i jacobina, els repetidors de la televisió analògica al igual que la gestió, control i inspecció dels canals de TDT són propietat i competència estatal i no pas autonòmica (com sí passa a Estats federals com Bèlgica). L’especulació i l’oportunisme de Camps és un mal menor, un preu inevitable, que hauran de pagar tots aquells ciutadans valencians que vulguin veure TV3 al seu territori, ja que, segurament, les concessions d’aquests nous canals -com ha estat tònica fins ara- serà per a empreses amb criteris afins al govern valencià, és a dir, sense cap mena de foment i difusió dels valors de la nació catalana i sense la llengua d’Ausiàs March. Val la pena, però, com a primer pas, si entenem que un telespectador seguidor de programes o cadenes ‘peperes’ tampoc no ens robaria gaire audiència de programes catalans. Així, almenys, té l’oportunitat de fer-ho.
El retard s’explica més que no pas en clau industrial, en clau política, concretament identitària. Fins ara, la llengua castellana a través dels mitjans ha estat l’única que ha ostentat el monopoli d’emetre una programació homogènia i simultània per a diferents comunitats, regions i nacions de l’Estat. Amb l’excusa barata de l’enteniment, la comprensió i la constitució, únicament el castellà i els valors centralistes espanyolitzadors han pogut difondre un programa socialitzador, és a dir, identitari, a través d’una programació informativa i d’entreteniment i, sobretot, per a un públic de masses interregional. No en va, TVE, fins i tot amb grans dèficits històrics, s’ha volgut mantenir ‘pública’, estatal, al entendre-la els governs espanyols com una important eina de homogeneïtzació cultural i de construcció nacional (per sobreposició i ofec de les altres possibilitats mediàtiques nacionals).
Amb la signatura de l’acord de reciprocitat, aquest monopoli de vàries comunitats amb una programació sincronitzada s’acabaria. Es pot considerar que rebre IB3 (acord que ja ha estat signat) a Catalunya -potser més endavant al País Valencia-, i TV3 i Canal 9 dels Pirineus a Alacant constituiria la primera pedra d’un Espai Nacional de Comunicació dels Països Catalans, idea que sempre ha defensat i reivindicat el catedràtic Josep Gifreu i alguns seguidors, quelcom molt més important que el control administratiu d’alguns mitjans. Un espai comunicatiu de Catalunya, Illes i País Valencià -a part de ratificar tàcitament la unitat de la llengua (qui ho dubtava?)- disposaria un àmbit mediàtic en el qual hi confluirien diàriament i àgil informació sobre els tres territoris principals de la nació. I aquest és el punt, d’una nació que no és l’espanyola, sinó que, encara que fos tan sols geogràficament i lingüística, ja discreparia de l’hegemonia assimilacionista dels canals per a tot l’Estat.
Benedict Anderson ja deia que, abans que res, les nacions són comunitats imaginades: són les informacions compartides i el coneixement (cognitiu, imaginatiu) que tenim del nostre territori el que ens fa identificar la nostra nació. Una comunicació comuna per als Països Catalans és, doncs, una eina importantíssima de foment dels mateixos, encara que es comenci amb audiències irrisòries i poc interès en la programació. Coneixent la poca disposició federal del govern socialista (poca, he dit: nul·la!), de ben segur que el tema de donar el tret de sortida d’un espai de comunicació nacional alternatiu (abrassant diversos territoris i comunitats), els deu posar la pell de gallina. No és un problema tècnic. És un problema de representació nacional i de reconeixement de la unitat nacional de diferents territoris. Veiem, si no, com evoluciona tot plegat.
