Nació torera

Vaig a parlar, jo també, del tema de moda. Ahir vam fer un pas endavant pel respecte dels drets animals (bé, mig pas endavant), i tant des de les nostres institucions com des de l’esfera mediàtica, podria semblar que reina l’homogeneïtat de l’aprovació d’aquesta prohibició. Me’n vull desmarcar.
 
No m’agraden els “toros” (en català hauríem de dir braus o bous). Certament, no he nascut prou mascle ni prou dur per a recrear-me amb el patiment, dolor i la carnisseria d’una execució pública. Tot i així, mai havia trepitjat una plaça de toros, i m’atribuiria llavors la poc gustosa medalla de decidir sobre quelcom en què no participo, afició prou coneguda dels que sí que van a les places. Per tant, la meva raó per a parlar de les places de bous no és, i disculpeu-me, el patiment de l’animal.
 
Visc en un poble on hi ha un escorxador. Centenars d’animals hi moren cada dia en unes condicions pèssimes -certament han millorat des de l’edat medieval, cal reconèixer-ho- i celebrem que l’avançada indústria alimentària del primer món ha “eradicat” el patiment animal. Segurament els porcs xinesos pateixen més. Però no vull dir, amb això, que sigui intranscendent el patiment d’una pobre vaca que, espantada i afeblida, és sotmesa a un espectacle impropi de qualsevol animal plurineuronal.
 
No obstant això, el què a mi m’esperona, bovins i humans (ara que per fi ens portem bé), és la part òbvia i obviada de la tauromàquia: Espanya. El buc insígnia de la ¿cultura? espanyola; de fet, fa poc temps que el govern espanyol va decidir traspassar-ne les competències al ministeri de cultura. El toro d’Osborne a les tovalloles de platja, a les banderes dels balcons.
 
M’obligo a mi mateix, per rigor històric, i perquè a nosaltres no ens cal dir mentides, a recordar-nos que la tauromàquia ha estat part de la nostra cultura, i es coneixen places de bous prou més antigues que la conquesta espanyola de les nostres terres (o sinó, que ho preguntin als rossellonencs). Afortunadament, però, la manca de símbols i de tradicions d’un nacionalisme artificial va proposar l’apropiació d’aquesta tradició, quedant-se també per ells l’aura d’incivilització i la caspa que acompanya la faena. Jo renego de la nostra tauromàquia. Al nostre país no torturem, no assassinem herbívors, ni falta que ens fa. Per tradicions no serà, a casa nostra.
 
Ahir, Catalunya va donar la última estocada a un dels pocs símbols del nacionalisme espanyol. Segurament, molts dels 68 diputats van pensar en això quan van prémer el botó. Jo, que no tinc la sort de trobar-me entre ells (i les seves dietes), ja ho dic ben clar per tots ells i tots nosaltres: menys toros significa menys Espanya. Per això, i només per això, vull els toros fora de casa.