Dissabte, 18 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

Moviments. Incertesa i risc

La democràcia implica que els individus actuïn com a ciutadans, i per tant, no pot desentendre’s de l’educació d’aquests. “La democràcia no és una cosa natural, espontània o lògica: no […]

Gabriel Pena
Gabriel Pena 30/04/2008

La democràcia implica que els individus actuïn com a ciutadans, i per tant, no pot desentendre’s de l’educació d’aquests. “La democràcia no és una cosa natural, espontània o lògica: no podem donar-la per descomptada si no volem córrer el risc de perdre-la” (Francisco de la Torre – Participació Ciutadana. El compromís amb la vida pública- Fundació Lluís Carulla – ESADE, 2007:79)
Actualment, però, aquesta i el model de ciutadania disten de l’ideal que els hauria de fer convergir en una democràcia participativa. Contràriament, resten en una posició elementalment espectadora. Llavors, quin és el paper dels individus? L’emergència dels moviments socials, ¿pot llegir-se com a resposta a l’alienació i discapacitació moral de la que són objecte? ¿Són, les reaccions dels moviments socials, rèpliques a una democràcia de baixa intensitat?

Les respostes són variades, sobretot perquè existeixen, al meu entendre, com a mínim dos blocs perillosament antagonistes. L’un, el que no té consciència de la responsabilitat col•lectiva. El que respon al concepte “desafecció política”. L’altre, el dels moviments socials emergents (alguns d’ells, fins i tot, consolidats) que disposen d’una presència estructurada i responsable.
Majoritàriament (i segurament donat el grau de tradició), podríem catalogar aquests moviments de progressistes. Fent-nos amb els procediments de George Lakoff, una segona classificació passaria per determinar la manera d’adjectivar-ne el progressisme. Així, parlarem de moviments sensibilitzats socioeconòmicament, identitatària, amb les llibertats civils, espiritualitat i moviments antiautoritaristes. La democràcia ja no se sosté sobre una simple comunitat base. Aquesta ha evolucionat. La ciutadania advoca per un sistema de lleialtats canviants, per un sistema de societats complexes i, en més o menys grau, especialitzades.

Bàsicament, el fet que justifica l’activisme dels diferents moviments socials és la lluita contra els topants que limiten el desplegament generós de la participació ciutadana. No tant perquè es tracti d’un dret no previst, doncs les constitucions democràtiques el reconeixen conjuntament amb altres drets i llibertats, sinó perquè la democràcia s’ha vist doblegada a una sèrie de valors i actituds dominants que desactiven la motivació col•lectiva i, per tant, la limiten. Em refereixo a dos conceptes voluntàriament distorsionats: individualisme i competitivitat, enzims cap a la negligència social.
Vull creure que aquesta ha estat la millor manera que els polítics han trobat per tal de guanyar temps al deure de canalitzar les demandes i els interessos. Potser per por d’afrontar-ho. Potser per incompetència. Potser per confiar en la victòria de la cara perversa de la la Globalització, aquella que dóna per suposat que la realitat només respon a un únic tractament. En tot cas, no ha esdevingut així. Els moviments socials han estat capaços de posar sobre la taula el seguit de necessitats i demandes silenciades d’una societat complexa. Les institucions, en canvi, no han estat capaces de donar-hi resposta. Com a conseqüència, els moviments socials guanyen verticalitat en un pols que començava desigual. La prova és que assoleixen el propòsit fet cavall de batalla: la societat, progressivament, s’allunya dels governants. Les seves eines principals: les noves tecnologies i la minsa però constant recuperació de quota en els mitjans tradicionals.

Tanmateix, però, ells -els moviments socials- no s’hi allunyen. Ans al contrari. Destapen una nova dimensió de fer política. Contradictòria i ambivalent, si es vol, però propera al ciutadà, fins al punt d’activar-lo com a ciutadà reflexiu. Com ho han aconseguit? A partir de connectar amb els seus marcs conceptuals. A partir de configurar la societat des de sota, estenent, a l’àmbit quotidià, la sensació d’interdependència entre la reflexió i un sentiment personal de solidaritat. I qui és el ciutadà reflexiu? N’hi ha de dos tipus:

• L’un, aquell qui els moviments socials han deseducat. Aquell qui abandona unes estructures i unes formes de vida o d’interpretació que havien estat útils en un moment donat, i que ara no encaixen en la idea de societats canviants. Aquell qui aprèn a desaprendre i entra en un procés de reeducació democràtica.

• L’altre, aquell qui, ja d’entrada, s’educa amb els moviments socials; essencialment el jove.

A diferència del prototipus de ciutadà compromès tradicional, el ciutadà reflexiu s’activa en funció de la temàtica tractada. Mentre no s’activa, resta com a espectador. El rol és còmode. Les societats complexes ho permeten. Aquest procés, però, no s’ha de concebre com un intent d’instrumentalització.
Maquiavel afirmava que no hi ha res que sigui més difícil de tractar, més dubtós d’aconseguir i més perillós de fer que promoure la implantació d’un nou ordre. La causa de tal dificultat resideix en el fet que el seu promotor té com a enemics a tots els qui treien profit de l’ordre vell i troba uns defensors tímids en els qui traurien profit del nou. […] Probablement, quan Maquiavel defensa aquesta tesi, poc s’imaginava que d’altres armes alternatives servirien a aquells qui, a priori, ho tenien tot en contra. Poc s’imaginaven, també, les conseqüències de fragmentació i polarització que els nous processos de la globalització tindrien en l’ordre liberal democràtic.

Sigui com sigui, els moviments socials constitueixen un valor en si mateix. La participació ciutadana, directa i indirecta, és l’essència d’aquesta nova manera de concebre l’educació democràtica, i els moviments socials en són el mitjà. Suposen la condició per a la transformació social. Renoven el compromís i la responsabilitat ciutadana. Són, segons Giddens, el nou individualisme: la ruptura amb el llegat de la tradició i els costums. El motiu que obliga, el ciutadà, a haver d’estar constantment prenent decisions sobre la seva biografia, la qual no s’ajusta als processos seqüencials rígidament establerts, sinó a les opcions socialment possibles i solidàries. Aquest és el repte llençat des dels moviments socials cap als estament polítics per tal de posar en contacte les dinàmiques locals amb les globals. Aquest és, incert i ple de riscos.