Mirem-nos als ulls, demanem-nos perdó i comprometem-nos tots junts

Sem­bla que ja és estiu per la tem­per­atura, els pan­talons curts i els dies llargs. I això que encara que­den dies per les vacances. Potser és que no només el sol ha fet pujar la tem­per­atura ambi­ent del nos­tre país. També hi deu haver tingut un paper la política que presideix totes les taules famil­iars. I no per enfadar-​nos o dividir-​nos com alguns han dit, sinó per deba­tre i exigir.

No fa tants anys que la política no inter­es­sava a gairebé ningú. Diuen que ara els ciu­tadans i la política estan més lluny que mai i és fals, anys enrere era així quan el ciu­tadà no s’interessava per la política i no se n’ocupava de dem­a­nar, d’analitzar ni d’exigir.

Potser sí que es ver­i­tat que el ciu­tadà està enfa­dat amb la política. Potser ens hem deixat de mirar als ulls durant massa temps i ara en tornar-​ho a fer no ens hem aca­bat d’agradar. I és que en el fons som un mirall l’un de l’altre. Tots hem fet coses bé i tots hem fet coses mala­ment. Ara és el moment de demanar-​nos perdó per no deixar que la tem­per­atura pugi a més. No ens ha de saber greu dem­a­nar perdó pels errors come­sos. Podem aga­far com­pro­misos tot i que tam­poc podem prometre’ns coses que no podem garan­tir. I és que hi ha maneres de fer innates en el ser humà on una gran majo­ria hi podrien caure. No podem garan­tir que no passin coses que no ens agraden però sí garan­tir que es persegueixen amb celer­i­tat quan passen. Per això cal hon­este­dat, però també deixar de fer de la trampa una vir­tut… i no ens enganyem en la nos­tra soci­etat està molt imple­men­tada la trampa. Raons n’hi ha.

Mirem-​nos als ulls, demanem-​nos perdó i és que el perdó no és pecat, és vir­tut! Can­viem allò que no ens agrada quan ens hem vist en el reflex l’un de l’altre, i aprof­item la con­struc­ció del nou país per can­viar aque­lles acti­tuds o val­ors que no ens porten enl­loc, que ens aver­gonyeixen i que no volem que ens defineixin. És una bona opor­tu­ni­tat, junts i com­pro­me­sos arrib­arem molt lluny. De fet, només junts i com­pro­me­sos arrib­arem molt lluny. I, n’estic con­vençut, molt lluny hem d’arribar. Així que, perdó.

www.ericbertran.cat