Dimarts, 11 d'agost de 2020 - Edició 746
La República

Manuel Cuyàs. Elegia d’un ofici

La mort d’en Manuel Cuyàs ha significat un cop molt dur, difícil de pair. No tan sols per tractar-se d’una persona estimada i molt propera; també, en l’àmbit personal, perquè […]

Jordi Solà Coll
Jordi Solà Coll 09/07/2020

La mort d’en Manuel Cuyàs ha significat un cop molt dur, difícil de pair. No tan sols per tractar-se d’una persona estimada i molt propera; també, en l’àmbit personal, perquè el seu traspàs va en paral·lel a la meva relació en crisi amb el món de la premsa escrita. Una relació cada vegada més escassa en un context que dificulta obrir noves perspectives i possibilitats de renovació. En el moment present de la meva biografia la mort de Manuel Cuyàs és una elegia a tota una època, i aquest escrit vol ser-ne un reflex.

Manuel Cuyàs i jo –des de la modèstia ho conto– hem seguit una trajectòria paral·lela. Ell comença a col·laborar en el diari El Punt –després d’haver-ho intentat en l’Avui, tal com ho explica a les seves memòries i en més d’un article– en 1987. Una col·laboració sostinguda en el temps, que desemboca amb la fusió definitiva de les dues capçaleres –farà ara una dècada. Per contra –sempre com a extern– jo començo a publicar articles a l’Avui –al dominical– en el mes de setembre de 1989. Per entendre el pes i la importància del diari Avui a la meva vida, hi ha dos detalls de rellevància que cal saber: el meu pare fou un dels subscriptors que amb una donació de 1000 pessetes –a l’època poca broma– ajudà a fundar el primer periòdic diari escrit en català després de la dictadura. El segon detall, és que som encara un dels pocs subscriptors que es mantenen des de l’any 1976.

Des d’aleshores hem rebut a casa el diari cada dia. Una llarga història d’amor i fidelitat, que n’ha vist de tots colors. Un moment cabdal d’aquesta història és l’esmentada fusió de les dues capçaleres. D’aquells anys recordo amb estima els articles de Miquel Pairolí. Gran dietarista –inoblidable el seu Octubre– i observador atent, la seva era una prosa que sabia combinar una gran claredat d’exposició amb una mirada en profunditat entorn de la naturalesa humana i la seva condició. El plaer de llegir-lo cada dia va acabar-se quan l’escriptor de la mítica columna de “L’Escaire” traspassà sobtadament.

És aleshores quan Manuel Cuyàs comença la seva col·laboració diària en el seu espai, la no menys cèlebre columna “Vuits i nous” a El Punt Avui. Jo ja coneixia Cuyàs arran de la seva labor de transcripció de les memòries de Jordi Pujol. Però el “meu” Cuyàs és el de “Vuits i nous” i també el que escriu El nét del pirata. Sovint –fins i tot quan vivia a Bolívia–llegia els seus articles. En desacord freqüent per la seva visió del país. I tanmateix, fidel al seu estil. Encertada és l’opinió d’Ignasi Moreta quan afirma que es tracta d’un dels millors prosistes en llengua catalana del periodisme actual.

Es pot arribar a estimar a algú sense conèixer-lo? El més interessant del nostre itinerari en comú, és que en Cuyàs comença la seva columna diària a El Punt Avui en paral·lel a la meva segona col·laboració en el temps a les pàgines d’opinió del diari –abans havia estat a les ordres de l’Enric Sòria. En qualsevol cas, dues trajectòries tan distintes es retroben –en un moment determinat– sota la capçalera d’un projecte veritablement engrescador.

Es tracta d’una època en què la lectura dels seus articles m’anima a incorporar un lèxic–ple de matisos i de paraules que calia recuperar– molt més ric i variat. En qüestions de sintaxi la cosa era diferent, atès que el gènere que jo he conreat aquests darrers anys és la literatura d’idees. L’assaig, en sentit estricte, un gènere que no ha fet fortuna en el periodisme català. Fa poc vaig poder llegir un article de l’Ingrid Guardiola que em va donar moltes esperances. Sigui com sigui, Manuel Cuyàs representava una nissaga que entén l’ofici d’una manera  personal i única. La seva era una saviesa –falsa és l’estampa d’autor costumista– plena de detalls que no volia forma. El goig el trobaves en la veu i en el color dels mots que emprava tan fluidament. Amb Cuyàs endevinaves les tonalitats de cada article i sovint –fins i tot– la seva música. Em penso que ningú ho ha recalcat, però de vegades –en la distància– em recordava alguns articles de Josep Carner.

Però tot s’acaba en aquesta vida. La meva col·laboració mensual. I, molt pitjor encara, la vida d’en Manuel. En plena crisi de valors i personals, el seu traspàs em va commoure fins a punts insospitats. I torna la pregunta: es pot estimar a algú sense conèixer-lo? Tan sols havia coincidit amb ell en alguna ocasió a Catalunya Ràdio –quan jo gravava encara a Els viatgers de la gran anaconda a l’emissora– una col·laboració que també ha finit després de dues dècades. Tot s’acaba i tot declina. També la llum del món. El recordo afable i, és clar, sempre atent amb aquella qualitat de saber estar al lloc. Una qualitat implícita en un home que duu barret.

Records d’una època passada que ja no tornarà. Quan se’t tanca una porta, ja no s’obre una altra. El món és dels joves, i no de l’experiència. Potser en Joan Safont pugui dir-hi res sobre si els mots –la paraula– són un vincle suficient per poder-ne enraonar l’estima cap a l’home i el cronista. Jo, em penso, que sí que es tracta d’una explicació plausible. Tants anys llegint-lo –i ell a mi– per força han de marcar alguna mena de lligam. La seva mort encara pesa. I si pesa tant el dolor de la seva absència, és perquè el seu traspàs –és una mera coincidència– ha coincidit amb la clausura de la meva època com a periodista. Trenta anys, aviat s’ha dit. La seva mort –tan dolorosa– és l’expressió –i la metàfora– d’un ofici en vies d’extinció. Un ofici que necessito com l’aire que respiro. Me l’estimo, en Manuel Cuyàs. Li hauria d’haver dit abans.

 

Seguiu-me al meu compte de Twitter: @JordiSolColl2

 

Relacionats