Madame Velasco

Feia sis anys que Concha Velasco no trepitjava els escenaris catalans i la última vegada que ho va fer va ser amb una obra musical (Hello Dolly), un gènere que res té a veure amb el drama que ara protagonitza al Teatre Goya.

Des del 28 de març Velasco és Madame Rosa, protagonista de “La vida por delante” una novel•la de Romain Gary que Xavier Jaillard ha adaptat per a l’escena. Sota les ordres de Josep Maria Pou, que també és el director artístic del teatre Goya, Concha Velasco es posa a la pell d’una exprostituta jueva supervivent d’Auschwitz d’avançada edat, que es dedica a hostatjar “fills de putes” a casa seva i a fer-los de mare.

L’obra transcorre a través de la mirada d’un jove àrab de disset anys, en Momo, l’últim nen acollit per Madame Rosa. L’obra és una reflexió sobre la vida, sobre la mort, sobre les races o la seva inexistència i sobre l’amor.

El millor del muntatge és sense dubte, Concha Velasco que novament demostra perquè és una de les grans de l’escena espanyola i que sap lluir la seva maduresa esplèndidament. Certament, no és el seu millor paper però resta força correcte. Al seu voltant, Rubèn de Eguia (Momo) resulta divertit i entranyable tot i que a vegades gasta rabietes que sonen un pèl falses; força correcte també el veterà Carles Canut en el paper del metge que s’ocupa amb tendresa de Madame Rosa; L’actuació de José Luis Fernandez en el personatge de Youssef Kadir, pare de Momo és, potser, la que més desentona per esperpèntica i un pèl histèrica.

Guanyadora del premi Gouncourt el 1975, La vie devant soi és, en definitiva, la història d’una dona del carrer, de les seves aventures i desventures i de com “les persones només tenen valor quan algú les estima”.

Aquesta persona és Concha Velasco i ho serà de forma indefinida al Teatre Goya de Barcelona