Quin conte de fades més alliçonador que hem viscut aquests últims anys. Els espanyols s’han imaginat des del 1975 el seu pare explicant-los una rondalla a la vora del foc: “… i els catalans van viure, com a espanyols, feliços tot menjant anissos.”
La majoria de catalans també s’havien construït la seva pròpia faula. El llop no era ferotge, era un gosset de companyia que simplement volia estar amb nosaltres i que vigilava que els dolents de veritat no entressin a casa nostra.
Aquestes boniques llegendes s’anaven redactant al mateix temps que anaven succeint. Un fet extraordinari perquè la mitologia no es pot crear del no res. Fan falta molts i molts anys perquè els historiadors puguin arribar a considerar que aquestes fantasies tinguin alguna base real.
De cop i volta tots plegats ens hem despertat d’aquest somni o d’aquesta realitat virtual i ens sentim, lògicament, confosos, perplexos i desorientats. Els espanyols han forçat tant l’argument del conte que ara ja intueixen que els anissos no ens el mengem sinó que ens els fan empassar. I els catalans que feien manyacs als gossets espanyols han hagut d’anar al metge a corre-cuita perquè han rebut una bona
queixalada de realitat.
N’hi havia alguns, més grandets, que també escoltaven aquests contes i que sabien perfectament que de fades, bruixes, dracs i mags només se’n podien trobar a les seccions infantils de les biblioteques. Paradoxalment aquests homes i dones més “realistes” eren considerats a Catalunya uns utòpics amb poc sentit de país.
Aquells que des d’altres indrets havien viatjat als seu propi País de les Meravelles també han quedat decebuts d’aquesta gran mentida. En el seu conte venien a Catalunya i podien agafar totes les llaminadures que volien i veien que tothom parlava la mateixa llengua, tothom taral·lejava el mateix himne i tothom s’inclinava davant dels mateixos monarques. Quan han descobert que això no és real, han decidit canviar la realitat, forçar-la i viure en la seva pròpia fantasia.
Ara la majoria sabem que llop ferotge ens assetja. Serem a temps de fugir-ne?
