Ja fa setmanes que es va signar el Pacte Nacional per l’Habitatge, un acord entre el govern i els sectors econòmics i socials que ha de precedir la recta final de la tramitació de l’aprovació de la Llei del Dret a l’Habitatge.
La notícia de la signatura es va cobrir amb el tarannà al que ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, és a dir, segons l’òptica política que regeix la dinàmica editorial. Des de “Llum verda al lloguer forcós” (Avui) i “El Pacte de l’habitatge es signa sense consens” (La Vanguardia ), a la “Generalitat i constructors segellen el pacte de l’habitatge” (El Periòdico) i “CiU i el PP es queden fora del pacte per l’habitatge, que obté un suport massiu” (El Punt).
Aquest és el primer pacte de la legislatura, una eina que tracta de consensuar les polítiques entre el govern, les forces polítiques del Parlament i els agents econòmics i socials. El pacte ha de permetre arribar a grans acords socials que transcendeixin el govern i a les forces polítiques que l’integren, amb la voluntat de que les lleis que se’n derivin tinguin el consens polític i continuïtat. Un pacte doncs, que des d’aquest punt de vista no ha aconseguit tots els seus objectius al quedar-ne fora per voluntat pròpia la principal força de la oposició, CiU, que representa a una gran part de l’electorat català.
El pacte precedeix per tant la recta final en la tramitació de la Llei del Dret a l’Habitatge (que ha de derogar l’actual legislació d’habitatge, la llei 24/1991) on s’ha traslladat aquesta manca de consens. Tot i haver participat de la ponència (també assumint com a pròpies algunes reivindicacions de l’APCE) CiU justifica la seva negativa d’adherir-se al pacte bàsicament per l’article 42 (Actuacions adreçades a evitar la desocupació permanent dels habitatges) del Projecte de Llei. L’article en el seu apartat 6è regula el procediment pel qual pot procedir a l’expropiació de l’usdefruit de l’habitatge per llogar-lo a tercers prèvia ala declaració d’incompliment de la funció social de la propietat. Aquesta funció social de la propietat es regula a la legislació urbanística catalana (Llei d’Urbanisme DL 1/2005) i a l’Estatut de Catalunya, dues lleis aprovades per majoria parlamentaria, per tant amb suport de CiU.
L’article 42 és la punta de llança de la llei per part de CiU i d’ICV, cap dels dos vol renunciar a imposar les seves essències, tot i que ICV ja va declarar que es sotmetran al Consell Consultiu (tal com havia anunciat CiU, el 26 d’octubre en van demanar formalment el dictamen). Per tant, la signatura del Pacte no entrava en l’aplicació d’aquest article sinó més aviat en la voluntat d’incidir en l’aspecte que més preocupa a la societat actualment. A l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) que es va donar a conèixer el 31 d’octubre va revelar que per primer cop l’habitatge és la principal preocupació dels ciutadans de l’Estat espanyol (37,3%) segons el baròmetre del mes de setembre.
La voluntat de reformar la Llei d’Urbanisme l’any 2002 (llei 2/2002 i 10/2004 que es refonen en la vigent, el Text Refós de la Llei d’Urbanisme DL 1/2005 amb el Regalment D 305/2006 de 18 de juliol) va ser bàsicament per permetre un canvi d’orientació de la política d’habitatge. Aquesta (la llei 24/1991) s’havia demostrat obsoleta, i per tant una eina ineficaç per fer front als nous fenòmens que des de mitjans dels 90 demanaven altres eines per abordar el que ja llavors era un dels grans problemes de la població. La Llei d’Urbanisme, entre d’altres mecanismes, preveu el sistema d’actuació urbanística per expropiació (capítol IV) per tal d’executar el planejament urbanístic i l’edificació; també articula l’ocupació directa (capítol V) sobre terrenys que s’han d’incorporar per cessió obligatòria al domini públic. La Llei d’Urbanisme va ser aprovada per majoria al Parlament el 2004, també amb el vot de CiU.
La negativa de CiU de no adherir-se al Pacte de l’Habitatge te un caire electorialista, com també ho te la de ICV per no haver estat capaç d’arribar a un acord amb el principal partit de la oposició i un dels més votats. Si han estat capaços de pactar amb el gremi dels constructors (encapçalats per la APCE i el seu president, el Sr.Reyna, de dubtosa afiliació política) i rebaixar alguns dels continguts del pacte, i tot i això i després de veure com els sindicats i entitats socials més afins no volien signar el pacte, però finalment s’hi ha avingut i ho han fet. Si han estat capaços d’això perquè no han pogut amb CiU?
No voldria posar en dubte el recolzament social de CiU, i el fet que s’hagin exclòs del pacte li resti força política, però les declaracions de CiU (qualificar el pacte com un “acord sectorial”) no hem semblen gens afortunades, a banda de ser incoherent amb actuacions passades. Menysprea l’esforç, el treball i la voluntat dels signants del pacte i no és una bona estratègia per a un partit polític que vol aspirar a ser “la casa gran del catalanisme” girar l’esquena a polítiques necessàries que tenen els mateixos objectius i esperit que la legislació urbanística a la que van donar suport i més d’encapçalar la ponència parlamentària.
