L'any 1982 la Taula Democràtica del País Valencià va aconseguir consensuar l'anomenat Estatut de Benicàssim. Aquest, malauradament, va ser tramés per “la via lenta”, malgrat que la majoria d'ajuntaments valencians van manifestar-se a favor d'aprovar-lo per l'article 153, és a dir considerant el País Valencià com a comunitat històrica, com ho havien fet Catalunya i el País Basc. Quan l'esmentat text arribà a Madrid, el PSOE i UCD van decidir retallar-lo, de tal manera que res va tindre a veure amb el què consensuaren a la ciutat castellonenca, passant a ser conegut com l'Estatut de Madrid. Un text descafeïnat pels polítics, que van tindre la gosadia d'emmascarar i jugar amb els trets d'identitat de tots els valencians i valencianes, passant per sobre de les opinions dels ajuntament.
Ara, trenta anys després d'aquella aprovació, la mesa de les Corts Valencianes, amb la col·laboració de la Conselleria de Governació, ha organitzat una exposició, Nosaltres. 30 anys d'Estatut d'Autonomia, que pretén que siga, segons els organitzadors, “Una commemoració històrica de tots i totes”. Doncs bé, de commemoració història res de res, més aviat el contrari. Els valencians i les valencianes no tenim motius raonables i constatables per dir que aquest Estatut de Madrid, dirigit al llarg d'aquests trenta anys per polítics mesells que no han defensat mai els nostres interessos, ens haja portat progrés i benestar a la majoria del nostre poble. Més aviat és tot el contrari. Amb aquest esquifit Estatut, i amb aquesta colla de polítics corruptes, sucursalistes, balafiadors i mesells d'aquells que els omplin el pessebre, els valencians i valencianes som molt més pobres que ara fa trenta anys, i el nostre deute, a març del 2013, era de 29.437 milions d'euros.
Un deute escandalós que ens situa com la comunitat autònoma més endeutada respecte del PIB, una llosa per a les futures generacions de valencians. Un deute que arrossegarem gràcies al balafiament dels nostres recursos per part dels polítics que ens han governat, gràcies als Governs dels Molts Honorables que han convertit al País Valencià en un ERE. Diuen que els valencians som fàcil de convèncer i que, com un moll, ens poden estirar, estirar i estirar. La veritat és que, si donem un cop d'ull als governs d'aquests trenta anys, sembla que tenen part de raó.
Així, tot i que ens enganyaren amb aquell Estatut que el poble mai va votar, la majoria del valencians confià el seu vot al PSPV-PSOE. L'any 1983 els socialistes guanyaren les eleccions i Joan Lerma es convertia en President de la Generalitat, càrrec que ocupà fins 1995. Lerma va estar governant tres legislatures seguides amb majoria. Una dècada llarga que hauria estat més que suficient per posar ordre i resoldre alguns dels conflictes identitaris que arrosseguem els valencians. Malauradament no fou així.
Les entitats culturals i cíviques, defensores de la cultura i llengua pròpies, van confiar molt en els governs socialistes de Lerma, però la realitat va ser una altra i, alguns dels problemes que continuem patint a hores d'ara són per no haver-los resolts quan tocava. En una ocasió va dir: “Jo tenia un projecte i sé quin era, el dels altres encara no l'he identificat, encara que sone pretensiós”. La veritat és que la majoria dels valencians vam trobar a faltar, precisament, un projecte clar i valencià. A nivell econòmic, i en juny de 1995, Joan Lerma ens va deixar un deute de 2.510,6 milions d'euros, el 6,2% del PIB. Ara bé, pels serveis prestats, el partit, el Govern…., l'Estat, no va dubtat ni un moment en recompensar-lo: de 1995-1996 Ministre d'Administracions Públiques i Senador de 1996 fins 2007. En l'actualitat és portaveu econòmic del grup socialista al Senat. Com veieu, paga la pena prestar aquests serveis.
Els valencians vam acabar farts dels socialistes i, torne a dir, com que som fàcils de convèncer, ara vam apostar pel PP, un partit encara més espanyolista que coincidia molt més amb l'esperit valencià “d'ofrenar noves glòries”. L'any 1995 Eduardo Zaplana, alcalde de Benidorm gràcies als vots d'una trànsfuga del PSOE, es convertia en Molt Honorable, càrrec que va ostentar fins l'any 2002. Temps més que suficient per desmantellar, laminar, torpedinar i erosionar la minsa identitat valenciana, i posar els fonaments per convertir el PP en el mirall per a una gran part de la societat valenciana, acostumada a les obres de cartó pedra, a les festes i saraus, i al diner fàcil.
Eduardo Zaplana va tindre també temps per fer diners: “Estoy en política para forrarme”, va dir-li a Vicente Sanz, en unes declaracions gravades que es van fer públiques arran del vergonyós cas Naseiro (vergonyós, sobretot, per a la justícia espanyola). Però mentre ell s'enriquia, i deixava la presidència per convertir-se en Ministre de Treball i d'Afers Socials, en juny del 2002 als valencians ens deixava un deute de 6.830,2 milions d'euros, el 9,9% del PIB. Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera, el seu partit, el Govern…, i l'Estat, també van saber recompensar-lo pels seues serveis prestats a la pàtria. A més de ser, com hem esmentat, Ministre del 2002 al 2004, va ser Portaveu del Govern durant aquest mateix període de temps, Portaveu del PP del 2004 al 2008 i, per acabar-ho d'adobar, el 2008 el van nomenar director de Telefònica. Com ho veieu ?, quina poca vergonya!!
I com que Zaplana somniava en ser “Ministro”, va haver de passar-li el càrrec provisional de Molt Honorable a José Luís Olivas, el qui havia sigut el seu Conseller d'Economia i Hisenda. El seu mandat va ser breu, del 24 de juliol dels 2002 a l'abril del 2003 que es van convocar noves eleccions, però l'augment del deute no va parar. Quan abandonà la presidència ens deixà també un deute de 7.865 milions d'euros, el 10,7% del PIB. Però aquest advocat, aprenent d'economista, també va ser recompensat pels seues serveis prestats. En gener del 2004 fou nomenat president de Bancaixa. Entenia tant d'economia que, en esclatar la crisi financera, es destapà la dolenta situació en la qual es trobava Bancaixa.
Ell va ser l'impulsor de la seua fusió amb Caja Madrid i altres entitats, que donaren lloc a Bankia, de la que fou nomenat vicepresident. A més a més l'any 2011 el Banc d'Espanya va haver de nacionalitzar el Banc de València, sent Olivas el seu president. I el maig del 2012 el Govern va anunciar la intervenció de Bankia. Així doncs, a més del deute esmentat que ens va deixar, a José Luís Olivas els valencians li hem d'agrair que ens deixara sense Bancaixa i sense el Banc de València. I ell? Sense cap problema, és beneficiari, com a vicepresident que fou, d'un pla de pensions de 2,9 milions d'euros. Com ho veieu?
Però no va passar res de res, tranquils que el moll encara hi pot prestar molt més. L'any 2003 hi van haver noves eleccions, i com que això de fer diners fàcils sembla que ens agrada als valencians, doncs vam tornar a votar els populars. Zaplana se n'anà a Madrid, però sabia molt bé qui deixava. Francisco Camps, que havia sigut el seu Conseller d'Educació i que mai va permetre que li digueren Francesc, els substituí com a nou President de la Generalitat, càrrec que ocupà fins el 2011.
L'etapa de Camps ha estat la més nefasta, a tots els nivells, per al nostre poble. Es balafiaren milions i milions d'euros, es controlà i manipulà els mitjans de comunicació, en especial RTVV, perseguint entitats culturals i cíviques que defensen la nostra cultura, menyspreant i oblidat els nostres cantants, músics i escriptors…. A més a més, seguint l'exemple de Zaplana, la majoria de consellers, presidents de les Diputacions, alcaldes, i fins i tot els mateix Honorable, han estat, o estan, implicats en casos de corrupció: Gürtel, Nóos, Brugal, Fabra, Emarsa, Cooperació, Bárcenas…., un autèntic escàndol!!
El 20 de juliol del 2011 el Molt Honorable va haver d'anunciar la dimissió a causa dels seus problemes amb la justícia relacionats amb casos de corrupció. Una vegada més, el partit, el Govern…, l'Estat (i la justícia?) van saber recompensar-lo, declarant-lo no culpable de les acusacions pel cas dels vestits, i nomenant-lo membre nat del Consell Jurídic Consultiu, a més de diputat en les Corts Valencianes.
Ara comprenem molt millor aquella frases que va dir: “Amiguito del alma te quiero un huevo”, i li hauria de caure la cara de vergonya quan va dir aquesta altra: “el govern valencià és el més transparent d'Espanya i Europa”. Durant el seu mandat el País Valencià va superar totes les línies roges permeses en economia, deixant-nos, en juny dels 2011, un deute de 21.092 milions d'euros, ni més ni menys que el 20,6% del PIB.
Com ja hem dit, el 28 de juliol del 2011 Alberto Fabra, llavors alcalde de Castelló, va substituir a l'imputat Francisco Camps. Fabra ha hagut de fer front a l'herència enverinada que li deixà Camps, a més de plegar-se a les exigències, en retallades de tot tipus, imposades pel Govern de Rajoy. Així, tot i que amb la boca petita diu que els valencians estem mal finançats, no ha dubtat ni un moment en retallar en Sanitat, Educació, Serveis Socials, Investigació… En març del 2013 el deute que teníem els valencians i valencianes era de 29.437 milions d'euros, el 29.3% del PIB.
Comtat i debatut, el president Alberto Fabra va arribar a dir: “Jo també tinc un ABC per a la Comunitat Valenciana: austeritat, benestar dels ciutadans i esforç”. Molt bé Honorable President, aquesta música ja l'hem sentida massa vegades. Els valencians i les valencianes portem 30 any d'austeritat i esforç.
Austeritat i esforç pagant religiosament a l'Estat els nostres impostos, perquè altres comunitats autònomes se'n beneficien. Austeritat i esforç en aguantar aquest descarat espoli fiscal producte dels governs del PSOE i del PP. Els valencians ja n'estem més que farts de tanta austeritat i esforç que ens ha portat a aquest atzucac: segona autonomia més endeutada, la primera respecte del PIB, la darrera en assistència sanitària, la primera en nombre d'immigrants (16,8%).
Aquest injust finançament ens ha portat a situacions dramàtiques com les que ens alerta la Creu Roja, una de cada tres persones a las que atén s'hi troba en “risc extrem d'exclusió”. Però a més a més som la primera en fracàs escolar i a la cua en inversió per alumne, la vuitena en hàbit lector….i a sobre , per acabar-ho d'adobar, amb més de 727.500 persones, el 29,19% de la població, que estan aturades.
Encara voleu més austeritat i esforç? El balanç que ens han deixat els Molts Honorables d'aquests 30 anys és francament decebedor. No creieu que en 30 anys ja en tenim més que prou de populars i socialistes? Els valencians haurem de fer un pensament. Segurament és veritat que ens deixem estirar massa, però mai és tard per dir que ja n'hi ha prou! Necessitem més que mai polítics valencians, de casa nostra, que tinguen un veritable projecte de País, que defensen ací i on siga els nostres interessos.
Estem farts de partits que, al llarg d'aquests anys, ens han demanat austeritat i esforç perquè altres tingueren benestar. Vicent Andrés Estellés, un dels millors poetes que hem tingut i que enguany celebrem el seu Any Estellés, ho resumeix molt bé en aquests versos:
“Valencià sóc, de soca i arrel,
i fondament em dec al meu País
comunitat d'afanys i d'esperances.
El meu partit és el del meu País”
(Mural del País Valencià, III. Cants temporals, pàg 159)
Alcoi, maig del 2013
