L’existència de l’ànima

L’existència de l’ànima (8/4/2015)
Els butlletins internacionals de notícies, des de la Guerra d’Irak (del 2003 al 2011), no paren d’informar sobre l’aparició de noves guerrilles islamistes. La darrera, per sorprenent, l’apareguda en el camp de refugiats palestins de Yarmouk a les afores de Damasc (http://www.nouscatalans.cat). Totes elles, sembla que més que resoldre una determinada situació, compliquen encara més la situació general, almenys des d’una perspectiva global. De fons, no obstant això, hi ha les raons religioses extremistes o intolerants.
És un discurs propi de tots els radicalismes teocèntrics, inclosos els cristians, segons els quals assassinar persones és totalment equivalent a matar les ànimes (en clau religiosa significa no permetre conèixer ni practicar una determinada fe). Alguns intel·lectuals espanyols catòlics (com Juan Manuel de Prada, 1970,  entre d’altres), del gust del Ministre de l’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, han subscrit igualment aquesta idea en la crítica al laïcisme europeu i la seva expressió pública mitjançant el lema “Je suis Charlie” (a resultes dels assassinats ocorreguts durant l’assalt al setmanari satíric francès Charlie Hebdo el gener d’enguany).
A l’igual que els ultraortodoxes musulmans, pels cristians fonamentalistes catòlics, la salvació de l’ànima, com entitat sobrenatural, ha de gaudir d’iguals mecanismes de defensa que la integritat física.  En la mateixa línia, s’expressa, entre d’altres, l’intel·lectual català de la mateixa corda, Sr. Josep Miró (1944), quan admet la necessitat de límits en el règim de drets i llibertats individuals i col·lectives, si són per protegir “veritats naturals” que formen part dels diferents credos religiosos (en aquest cas,  com a mínim s’entén la llibertat religiosa per qualsevol creença sobrenatural i no sols per la catòlica romana).
De fons, igual que en d’altres àmbits culturals, rau una certa perplexitat entre els sistemes de poder i control existents, a conseqüència d’una materialització i mercantilització de la societat que l’aboca a prescindir de les categories divines o transcendents. Per enfocar bé aquesta problemàtica, caldria estudiar a fons el discurs d’un dels seus grans protagonistes, el Papa Benet XVI, a la Universitat de Ratisbona (Baviera, Alemanya) l’any 2006, sota el títol “Una nova relació entre fe i raó per permetre el diàleg entre cultures i religions”. Aquest document, fet des d’una mentalitat occidental conté, com a mínim, una gran virtut: reconeix explícitament la relació entre religió i violència.
Tanmateix aquesta relació no exposa una destí amarg per a la humanitat. Ben al contrari, posa en evidència, la necessitat i el desig de l’espècie humana, a través dels seus diferents grups (de classes, nacionals, ètnics,…) per sobreviure i perpetuar-se. Per aconseguir-ho, hi ha qui arrisca la seva existència, partint de la certesa eterna de la nostra limitació inicial: la mort. Aquest exercici, en les societats, algú l’ha de fer, sigui des del lideratge religiós, polític, militar, cultural o personal.
El repte, malgrat tot, està en que els resultats no beneficiïn només a uns pocs, o als més forts, sinó també als desvalguts, encara que no s’ho hagin guanyat o, fins i tot, merescut. Al cap i a la fi, som una sola espècie humana la que camina per la pols dels camins d’aquest món. I  com diu el papa emèrit, citant a Sòcrates, “renunciant a la veritat de la nostra existència patim una gran pèrdua”, i per tant, tot i les grans prestacions que ens dispensa el món consumista actual, sense alternativa, convé no oblidar aquesta recerca, lluny de fanatismes religiosos.
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook