Dimecres, 16 de juny de 2021 - Edició 1056
La República

L’ètica laboral catalana

 (Publicat a “El Punt Avui” el 02-Ago-11) Professionalment he pogut observar una situació que no puc, obviament, extrapolar a la categoria de llei, però que és prou consistent i significativa […]

Cesc Batlle
Cesc Batlle 02/09/2011

 (Publicat a “El Punt Avui” el 02-Ago-11)

Professionalment he pogut observar una situació que no puc, obviament, extrapolar a la categoria de llei, però que és prou consistent i significativa com per a que, crec jo, valgui la pena compartir-la. La meva vida laboral s’ha desenvolupat majoritariament a multinacionals, i això m’ha portat a entrar en contacte amb gent de molts altres països, amb una exposició suficientment prolongada com per a poder formular judicis sobre les seves actituts respecte del treball. Així, he vist com treballaven anglesos, francesos, alemanys, estadounidencs, canadencs, noruegs, nord africans, arabs i un llarg etcetera.

I he de dir que en cap d’aquests llocs he vist una actitut tant positiva, de tanta dedicació i amb tanta energia vers la feina com la que he vist a Catalunya. Als països de la llista de dalt, l’actitud majoritaria és la de prendre’s la feina com de “nou a cinc” i de deixar caure inapel·lablement el llàpis quan toquen les cinc. En les interaccions amb aquests països, la perspectiva d’intentar trobar a algú més tard de les cinc era comparable a la de pensar en trucar a algú a una ciutat sobre la que acabés de caure una bomba de neutrons: inimaginable.

Per contra, l’actitut generalitzada entre els meus companys de feina d’aquí era la de prendre responsabilitat sobre la seva feina, d’assumir-la com a propia, de fer el que calgués per a fer-la a temps i ben feta, i de fer-ho tothora amb una actitut positiva i engrescada respecte de la tasca comú d’assolir els objectius fixats. I molts cops, i per a molts d’ells, això portava a jornades laborals llargues i, en qualsevol cas, sempre molt intenses. Per contrast, això generava una diferència de percepció entre l’oficina de Barcelona i les de la resta del mon, tal que els directius de l’empresa fins i tot parlaven entre ells, amb admiració barrejada amb respecte, del “Barcelona buzz” (“la vibració de Barcelona”) per a indicar aquest ambient de treball intens però combinat amb energia positiva.

És cert que una part significativa del personal eren professionals molt qualificats de l’estat espanyol i de la resta del mon que hi feien una contribució molt important. Però la matriu a dins de la qual podien desenvolupar la seva feina i trobar un encaix favorable a on poder nodrir i desplegar aquesta actitut que ells també tenien, era constituida per totes les catalanes i catalans que hi treballaven. Però és que aquesta actitut, encara avui, jo la trobo arreu de la majoria del nostre teixit productiu, des d’el botiguer que obre més hores o s’espera amatent pels clients que han arribat a última hora, fins als petits industrials que es prenen com a sagrada la qualitat i fiabilitat de la feina que s’han compromés a fer. Per a mi, sense cap mena de dubte, és l’ètica majoritaria. I com que ho veiem cada dia, ens ho prenem com una cosa normal quan, en realitat, és una excepció.

Durant molt de temps això em va portar a una aparent contradicció que em deixava perplex: com era possible que amb tant d’esforç no milloressim la nostra situació en el concert de les nacions? La resposta, com vaig descobrir més tard, és l’espoli fiscal al qual estem sotmesos, que ens arrabassa el fruit del nostre treball en comptes de poder utilitzar-lo per a poder progressar, i que, com a burros lligats a una nòria, ens obliga a tornar a començar des de zero any rere any. Però aquest no és el tema d’aquest article.

Se que molts consideraran que una tal actitut i dedicació al treball és més criticable que no lloable. Això és respectable, però jo no ho comparteixo. L’esforç i el treball són de les poquissimes eines que un poble pot atorgar-se a si mateix per a canviar el seu fat, en tot allò que no hagi sigut disposat per la rifa còsmica dels recursos naturals o la situació geogràfica, i m’enorgulleix i m’honora profundament de pertanyer a un poble que no es resigna a la seva situació, i intenta constantment millorar el seu destí i el benestar de les seves generacions futures.