Les reformes franceses no arriben (15/02/2016)

Les reformes franceses no arriben (15/02/2016)
 
La situació econòmica francesa cada dia és més complicada. No sols per les dificultats per afrontar el problema de l’atur, sinó també per la manera en què ha de reduir la despesa pública. La seva gestió, molt burocràtica i complexa, no hi ajudarà gens. L’esperit jacobí, basat en el control ferri i la continua desconfiança, no ajuda en res, i més aviat alimenta el descoratjament general.
Els catalans del nord bé ho saben, i per això, ja van apuntar la setmana passada la seva oposició a mesures extraordinàries de poder quasi absolut de l’estat, aprofitant els atemptats jihadistes, per afrontar el gran malestar que s’està preparant. Si bé des de fa molt de temps es diu que la república veïna està en una situació molt crítica, sembla com si mai hagués de passar res. Però no és així. Hi ha molt motius per pensar que d’aquesta no se’n sortirà.
En primer lloc hi ha un greu problema de funcionament, amb mil i una dificultats per a que les petites i mitjanes empreses creïn llocs de treball. I en segon terme, hi ha una mentalitat d’aïllament que no permet reaccionar davant la competència de qualsevol tipus. Les reaccions desproporcionades amb l’afer UBER (cotxes privats que es presten a portar viatgers prèvia concertació per telèfon mòbil) o les continues queixes dels seus agricultors davant la simple presència de productes forans, tot plegat amb la més completa passivitat de les forces de seguretat, no fan sinó evidenciar un trasllat continuo de responsabilitats cap a l’estat.
Per això, el somni de qualsevol francès és acabar engruixint la populosa ambició d’ésser funcionari en qualsevol dels seus 40.000 ajuntaments o d’altres administracions que té aquest país amb tants i tants serveis públics, que fan l’enveja de molts, almenys fins ara. A diferència d’Alemanya, la tendència en el control de l’atur no ha tingut cap èxit, i les dades ja són alarmants. En cas d’un episodi de recessió, tot plegat podria ésser catastròfic.
El fet de mantenir-se per sobre del dos dígits, psicològicament, l’aplega entre el carro dels països amb greus problemes, com ho són Portugal o Grècia. La seva autosuficiència energètica (a base de centrals nuclears) i el seu poder tecnològic (automòbil, aviació,…) no podran garantir una font d’ingressos públics suficients en els propers anys. T
ot i constituir una economia molt gran, la seva gestió centralitzada, quasi de manera obsessiva, provoca greus deficiències i grans encariments de funcionament. La recent nova estructuració regional, quasi no alterat res, llevat de continuar la divisió dels bretons perpetrada durant l’ocupació nazi al decidir-se així des de la França de Vichy (part de la república sota vigilància directa dels alemanys però amb direcció francesa), i per això, Bretanya té encara dues capitals, Rennes i Nantes. És així com s’han anat sumant errors, fins a fer de la segona economia de l’eurozona una autèntica bomba de rellotgeria.
La jornada de 35 hores setmanals, totes les facilitats sindicals i la constant defensa de sectors deficitaris com la seva agricultura, conjuminen una combinació de difícil predicció i sobre la qual els seus polítics no tenen cap interès a deturar. Hi ha una força social molt ben arrelada, que fa que hi hagi milers de José Bove (activista occità de moviments alternatius) disposats a frenar qualsevol retrocés en drets i conquestes socials.
De fet, s’estima que és quasi impossible canviar res a França que suposi una posicionament més competitiu o liberal. La seva estratègia passa per abocar a Europa a seguir el seu trajecte, raó per la qual els britànics ja se’n desmarquen i els més castigats països menors en patiran encara més greus conseqüències en forma de grans nous ajustaments.
Les economies poderoses, cal recordar que aquest país hexagonal és una potència militar amb bombes atòmiques disponibles, poden fer aquest doble joc: per una banda blindar un sistema econòmic obsolet i per l’altre projectar una presència caríssima i desproporcionada arreu del món.
Els recursos d’aquestes economies afloren per raons de pressió i interessos del tot curiosos, com la necessitat de comandes d’avions per part de dictadures islamistes, com l’Iran, entre d’altres.
En clau, domèstica, no obstant això, cal entendre la francofonia com una oportunitat que es presentarà molt interessant pels catalans quan aquesta gran construcció que es diu França, com deia el seu primer ministre Manuel Valls (1962), decaurà davant les seves pròpies pors, si s’espanta quan ho perdi tot o quasi tot.
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook