Les raons humanitàries prevalen sobre la seguretat de l’estat (14/2/2018)

Les raons humanitàries prevalen sobre la seguretat de l’estat (14/2/2018)
Els tribunals espanyols estant avantposant raons de seguretat de l’estat a les més elementals raons humanitàries en l’assumpte dels presos polítics catalans, en situació preventiva. Des d’aquesta visió, hom ja qualifica els arguments judicials a « doctrines terroristes d’estat » doncs l’objectiu que es persegueix a més d’obligar per medi de coerció a assumir penediments públics als presidiaris és atemorir el conjunt de la població catalana, i qui sap si també part o gran part de l’espanyola.
El que és important, per tant, no seria la protecció de les persones, amb els seus drets fonamentals i llibertats públiques sinó únicament actuar en  interès de l’estat o de la «seguretat nacional » tot deixant en evidència que la causa catalana ni pertany a l’estat espanyol ni la sort dels seus ciutadans és rellevant pel que fa a raons de seguretat.
En el cas espanyol, almenys tal com s’estén ara des del nacionalisme monàrquic que s’ha fet l’amo de les seves institucions i de la seva agenda governamental, l’interès general que argumenta és en detriment dels drets individuals si intervenen raons polítiques que afecten o discuteixen determinats aspectes que són intocables (la monarquia, la unitat territorial, les formes de govern,…), tot constituint, des d’una perspectiva històrica, una constant en tota classes de doctrines del terrorisme d’estat (règim polítics dictatorials, repressors, racistes,…).
La qüestió de fons consisteix a fer entendre a la majoria de la gent que la discussió i execució política de determinades qüestions (model territorial, llibertat d’expressió, autonomia política,….) suposen una greu amenaça, violenta i rastrera, de la qual cal defensar-se, si cal, usant tots els medis a l’abast, encara que sigui vulnerant drets fonaments o llibertats públiques. Per tant, en la mesura que no existeix cap filtre, ni que sigui l’humanitari, tot plegat esdevé una doctrina terrorista d’estat que no té cap relació amb els valors bàsics democràtics de la participació i la convivència ciutadana.
L’actitud bàsica entre les persones que viuen dins d’una mateix estat, tot i que hauria de ser-ho també a nivell mundial, no podria allunyar-se mai de les més elementals consideracions humanitàries : evitar el sofriment innecessari en les persones (com la presó preventiva), evitar la confrontació gratuïta entre grups (la qual pot ésser aprofitada per agents extremistes de tipus mercenari), establir sistemes permanents de diàleg per alleujar la pressió psicològica sobre la població (siguin formals o informals, o amb intermediaris o no), … Tot plegat amb l’objectiu d’evitar la imposició de la força o la dura compulsió policial ja que aquesta pot provocar danys personals, físics i psicològics de molt difícil reparació, i que sovint no aporten cap solució duradora.
La gravetat des d’una perspectiva humanitària, per no parlar d’altres consideracions igualment importants com l’ètica o la jurídica, del « a por ellos » és inqüestionable. Fomentar la confrontació civil sense més, l’actuació política dels cossos i forces de seguretat, la instrumentalització judicial per raons ideològiques,… no fa sinó afegir més gravetat al que suposa de resposta irresponsable a l’aposta democràtica i pacífica de la població catalana i de les seves institucions pròpies.
L’opinió pública catalana ho té clar : s’està faltant a la veritat i s’està jugant a la confusió. L’exercici democràtic de drets polítics no és cap atemptat a res i, encara menys, afecta la « seguretat nacional », diguin el que diguin. Més aviat al contrari, negant les capacitats i les aportacions catalanes, el conjunt de l’estat pateix, ja que és manifest, greus deficiències en seguretat (com a prova, mal els hi pesi, tenim l’atemptat del 17 d’agost de 2017, en el qual els Mossos van haver de resoldre una complexa situació sense tenir tota la informació ni els millors medis).
En canvi, l’opinió pública espanyola és una altra cosa. Ho viu com una cosa distant, i sense massa sentit, i ho justifica, com ho va fer en el conflicte armat del País Basc, dient que la violència o les seves més edulcorades formes ho vicien tot, fet que ja justifica prescindir de les raons humanitàries, entre les més elementals. En conjunt,  com si l’origen de la violència, encara que sigui lleu o molt lleu (com per exemple, en forma d’una cançó reivindicativa) no tingués cap relació amb el seu comportament o amb les seves decisions (les votacions a partits nacionalistes espanyols). Certament, una tensió que la societat espanyola no podrà suportar de manera indefinida.
 
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.