Ahir la diputada del PSOE Meritxell Batet es va mostrar convençuda en un mitjà de comunicació que si Pedro Sánchez ha d’encetar negociacions “el partit estarà unit i al seu darrera”. El matís d’estar al darrera és important. Podria haver dit al costat per acompanyar-lo o, fins i tot, al davant per blindar-lo. Al darrera sona a allò de quedar-se a l’expectativa per si Pedro Sánchez se’n surt preguntar “que hay de lo mio” i si no se’n surt sacrificar-lo, políticament queda clar, perquè mai més ningú recordi qui va ser el qui havia de reformar el PSOE.
Les declaracions són just el mateix dia que es filtren les gravacions del Comitè Federal (i ai, quina gràcia, federal) del PSOE d’aquest cap de setmana. I clar mentre uns varons diuen que amb els independentistes ni aigua, d’altres que amb Podemos impossible, d’altres que amb el PP de cap de les maneres i que amb Ciutadans tampoc o que ja veurem doncs són d’agrair les declaracions clarificadores i tranquil·litzadores sobre lo unit que està el PSOE en aquests moments decisius per a Espanya. I, de fet, el més greu de les filtracions no era el contingut de les mateixes. Al capdavall ja sabíem que Susana Díaz vol el cap de Sánchez. El més greu són les pròpies filtracions.
Que en un òrgan de decisió tan important de partit, i d’un partit que, no ens enganyem, ha estat important a l’Estat no és anècdotic. Ahir ens vam fer un fart de riure però no per fer safareig del que pensa un o l’altre, que també. Sobretot ahir vam riure en comprovar que el PSOE ja no és un partit i que Pedro Sánchez probablement no arribarà a la presidència de l’Estat perquè a part d’haver tret uns molt mal resultats electorals només es té a ell mateix.
I és que filtrar continguts d’una reunió de la direcció d’un partit polític és molt greu, però emetre gravacions ja és un escàndol majúscul. Algú que no pot confiar ni en el seu equip més reduït com és Pedro Sánchez és gairebé impossible que arribi a la presidència del Govern espanyol perquè no és que li estiguin fent el llit. És que ja té el llit fet.
Alguns diuen que als independentistes no ens ha d’interessar la política espanyola. Doncs bé, jo hi discrepo, a mi m’és igual si hi ha o no Govern a Espanya i qui governi, però m’interessa saber que passa per curiositat i per si puc riure una estona com és el cas aquests dies que ja es prepara el gran pacte d’Estat contra Catalunya com mai no he dubtat que farien. Bé que miro sèries a la televisió fins al final per saber com acaben i en veritat no m’interessa pas el final. Doncs aquesta és una novel·la, d’aquestes que fan ara de morts vivents, que ens fa recordar que Felipe Gonzalez i José Maria Aznar encara són vius.
I com de totes les experiències se’n pot aprendre alguna cosa. De la de Pedro Sánchez crec que no em precipito si dic que en podem aprendre una de valuosíssima ara qué és temps de refundacions. Els partits polítics amb grans estructures no els pot renovar, refundar o canviar algú que passi per allà perquè llavors els autèntics poders que són els lobbies interns secundaris que volen continuar sent-ho el crucifiquen. D’aquí la importància i la virtut del President Mas quan es posa a encapçalar la refundació de Convergència. Només ell té autoritat per fer els canvis en profunditat que necessita un partit del segle XXI. És per això que alguns estem tan il.lusionats i convençuts que això anirà bé. I és que un líder mana quan s’ha guanyat el lideratge i no quan ha fet un pacte de despatxos per guanyar el càrrec. I el President Mas ara mana com mai. Bon dia a tothom!
www.ericbertran.cat