L’engany de Rajoy

Aquesta setmana que deixem enrere és la que hem sortit de la crisi. Bé, això si ens creiem el que diu el president del govern espanyol. Mariano Rajoy dóna per feta la baixada de la prima de risc i diu que els problemes de finançament de l’Estat espanyol ja s’han acabat. Menteix.
S’ha de saber que hi ha dues maneres molt diferents de col·locar deute públic. La més coneguda és vendre’l directament a inversors privats. L'altra és la “monetització del deute”. En què consisteix? En demanar al Banc Central Europeu, el BCE -que és l'únic que pot crear “base monetària”(diner real)-, que imprimeixi tants diners com l'Estat necessiti per cobrir el dèficit. La diferència clau d’aquest sistema respecte del primer és que l'Estat no ha de pagar res en concepte d'interessos. Quan era responsabilitat de l’aleshores Banc d’Espanyaaquests diners arribaven sense que l'Estat no hagués de suportar cap cost a l'hora d'endeutar-se. Es fa evident que algú pagava la festa, ja que en haver més diner en circulació a igualtat d'oferta de productes, aquests pujaven els preus. Dit d’altra manera, els estalvis dels ciutadans , els seus diners, perdien valor. És el que coneixem com a inflació.
En l'actualitat el BCE, que és l'únic que té la potestat d'ampliar la “base monetària”, no pot proveir de liquiditat (és a dir, diners) els Estats, només pot proveir els bancs. I així fa sempre, com ara.  Encara que sembli mentida, pot salvar els bancs, però no els Estats.  Conseqüència? La banca privada és qui intermedia en el mercat comprant el deute de l'Estat a un preu alt, que paguem tots, que és més alt com més ho necessita l’Estat (el que anomenen prima de risc), i que després es ven al BCE a baix preu, que el compra al preu oficial del diner (carry trade).
Diuen que l'absurd és incapaç de canviar. Doncs bé, malgrat aquesta restricció el president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, ha hagut de confirmar que comprarà deute sobirà dels països en crisi de l'eurozona amb l'objectiu de garantir la “irreversibilitat” de l'euro. La intervenció estarà subjecta a “estrictes condicions”, supervisades pel Fons Monetari Internacional (FMI), i haurà d'anar precedida per una petició d'ajuda al Fons de Rescat de la UE per part dels governs beneficiaris; és el que coneixem com a  “programa de compra de deute” (SMP). Malgrat tot, el BCE manté el 6,4% del deute espanyol en mercats secundaris. Aquesta mesura extrema s'ha dut a terme per tal d'evitar el quasi inevitable, que és una potencial inflació i que tan sols s'aconseguirà diferir en el temps. Mentre el Japó amplia directament la base monetària, a Europa el que es fa és contraure la capacitat dels bancs de donar crèdit al mercat i, per tant, quan les condicions es relaxin i es financiï el sistema, el que serà previsible és que el diner estalviat perdi el valor proporcionat al “bloqueig”de liquiditat que ha servit per comprar deute public per tal d'evitar que economies “sistèmiques” com l'espanyola i l’italiana no entressin en una fase de default del deute, que s'ha evitat de manera “intervencionista” .
Senyor Rajoy, res esta millor, ben al contrari. Molts creiem que les coses estan molt pitjor. El temps ens juga en contra; Espanya no és capaç de créixer; la millora en la balança per compte corrent  en bona part es deguda a l’important caiguda de les importacions; l’Estat no pot pagar ni un euro del deute -ben al contrari, cada any hi afegeix un mínim de 70.000 MM més (si no hi ha “serrells”)-; i quan canta victòria és pel mal dels altres, perquè no es bo per a l'economia europea i molt menys per a l’espanyola que l'índex de confiança alemany (IFO) “patini”,com tampoc ho és que els especuladors comprin el deute espanyol tot pensant que en les circumstancies actuals el BCE haurà d’intervenir.
Per cert, i com sempre, els de sempre pagarem els plats trencats, aquest cop amb el valor dels nostres estalvis que per molts és l'única esperança que ens queda de subsistir.
 
 
Albert Alegre.Responsable d’anàlisi econòmica i financera del Cercle Català de Negocis.