L’art del silenci

La música és una de les arts més excelses i tothom l’associa a la melodia, als sons harmònics i agradables a la oïda. La societat té el gust educat per percebre com a bells aquells sons que segueixen el paràmetre de tonalitat. O si més no així era abans de l’aparició a escena de John Cage.

Cage es va formar a reconegudes escoles d’Europa, però ben aviat va percebre la necessitat de reformular la manera de composar. La seva trajectòria va del “tot és so” al “sempre hi ha so”. D’aquí que els seves primeres obres, dels anys trenta del segle passat, no agradessin al públic refinat de Nova York que les qualificà de “sorolloses”. Cage feia servir xiulets, ràdios, baralles de cartes i altres “instruments” poc convencionals que li donaven a les seves obres un caràcter, com a mínim, peculiar. La dècada següent va començar a investigar amb les possibilitats del piano, un instrument que va aprendre a tocar de la ma del mestre Schoenberg. El mestre deia de l’alumne que “no és un compositor, sinó un inventor…un geni”. Un geni que va desenvolupar la idea del piano preparat. Segons l’artista, aquest instrument alterat es convertia en una orquestra de percussió sota el “control” d’un únic intèrpret.

Però segurament la característica principal d’aquest artista és la seva concepció del silenci com a eina musical. La seva històrica Teoria del silenci data dels anys 50 i la seva partitura paradigmàtica en aquest sentit és la composició 4’33’’.

Una gran part d’aquest material es troba recollit a l’exposició que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona va inaugurar el passat 22 d’octubre. La primera gran retrospectiva de l’autor després de la seva mort l’any 1992.