La pregunta que Unió no ha fet a la militància és la que Convergència li ha fet a Unió

La pre­gunta que es fa al país en aque­sts moments és molt clara. La pre­gunta que con­verteix en plebiscit el 27S és molt clara. És jus­ta­ment la pre­gunta que Unió no s’ha atre­vit a fer a la mil­itàn­cia en la con­sulta interna i és jus­ta­ment la pre­gunta que Con­vergèn­cia li va fer a Unió el dia després de la con­sulta interna. Inde­pendèn­cia sí o no?
 

I és que si hom con­voca un plebiscit és per dir SÍ o dir NO, i això que sem­bla tan sen­zill d’entendre, una part, diguem-​ne ofi­cial­ista, d’Unió no ho ha entès. O potser sí que ho han entès i pre­cisa­ment per això van for­mu­lar la pre­gunta que van for­mu­lar a la seva mil­itàn­cia, perquè en el fons no volien escoltar la resposta. O sim­ple­ment perquè ja tenien deci­dida la resposta que volien abans de for­mu­lar la pre­gunta. Si és així s’entendria perquè en la pre­gunta hi havia tantes condi­cions a la inde­pendèn­cia i cap ni un a con­tin­uar for­mant part d’Espanya.

 

Cer­ta­ment el que va pas­sar ahir va ser històric, vam poder veure el tren­ca­ment de Con­vergèn­cia i Unió, o més ben dit entre Con­vergèn­cia i una petita part d’Unió. I no sé per què hi ha gent que se sor­prèn que hagi pas­sat jus­ta­ment ara allò que mai no havia pas­sat. El Pres­i­dent Mas ja va avisar fa molt de temps que començava la política en majús­cules, també que faria una llista clara­ment inde­pen­den­tista i també que aque­sta llista seria molt transversal.

 

Diss­abte veurem un pas més en aque­sta direc­ció i desco­brirem més detalls del full de ruta del Pres­i­dent. Segu­ra­ment, un full de ruta que s’emportarà per enda­vant a aque­lls que després del 9N no van enten­dre que no eren temps de polí­tiques de capel­leta, de política tradi­cional, de política sec­tària i de partit.

 

Avui és un dia de sat­is­fac­ció perquè nor­mal­ment els tren­ca­ments generen tren­cadissa però jo m’atreveixo a dir que aquest tren­ca­ment s’ha fet per sumar. Jo n’estic con­tent i vaig brindar com molta de Con­vergèn­cia i no de Con­vergèn­cia amb cava. I és que hem per­dut en Duran cosa que em sat­isfà, però encara em sat­isfà més haver descobert a gent tan ferma, tan ben preparada i amb tant lid­er­atge, que no coneixia gaire per­sonal­ment, com Antoni Castellà, Núria de Gis­pert, Mercè Jou, Joan Rigol o Titon Laïlla, entre d’altres. I cer­ta­ment, qui vol un Duran tenint-​los a ells? En Duran potser va tenir alguna util­i­tat en el pas­sat, ara ja només servia perquè pogués­sim cridar ben fort, amb totes les forces, crits a favor de la inde­pendèn­cia en els mít­ings men­tre veiem com això el feia enfadar. Per­sonal­ment és el que més eny­oraré d’ell.

 

El cata­lanisme polític surt molt reforçat d’aquesta operació. Anem a fer la inde­pendèn­cia, anem a fer més gran i més ferm que mai el vaix­ell con­ver­gent. Pres­i­dent, con­fiem amb tu, amb la teva mà esquerra i de ferro al mateix temps. Estem a punt per tornar a ser sor­pre­sos amb el que propo­sis diss­abte. Estem preparats pel futur!