La por bloqueja el Parlament (diputats en llibertat condicional) (19/7/2018)

La por bloqueja el Parlament (diputats en llibertat condicional) (19/7/2018)
La gent, en general, independentistes o no, ja veuen que no hi ha projecte ni objectiu clar, des de tot el que va passar el darrer 1 d’octubre, i la repressió asimètrica que es va desencadenar. Des d’aleshores, els temes primordials per solucionar els problemes de la població i resoldre el litigi històric entre Catalunya i Espanya romanen aturats. I tot plegat, és pel tema del com fer la independència. Com?
Les campanyes de suport als presos, tot oblidant injustament els exiliats, ho han facilitat, i hom ja diu que el càlcul repressiu de l’estat espanyol sobre el poble català està funcionant amb precisió. Escapçar el moviment independentista ja dona resultats. Mesos d’empresonament han desfermat un bloqueig de les pretensions independentistes i les majories social resten aturades o, encara pitjor, capficades.
Si hom trobés una solució al com que no suposés més repressió (possibles nous empresonaments) ni més inseguretat (identificacions, instigació del conflicte social, agressivitat verbal dels unionistes,…) tot seria molt fàcil. El problema és que aquest “com” tant suau i plàcid passa per desestabilitzar Espanya, a fi de que una majoria política allà tregui les castanyes del foc al sobiranisme català que cerca un camí còmode i sense més complicacions per, ni més ni menys, esdevenir un estat en forma de república dins d’Europa.
I el fet clar i net és que aquesta solució no hi és ni hi serà mai. Tot serà més complicat, confós i dur que la proposta inicial de fer la independència per la via de fet, exercint en tot i per tot sobiranament, d’acord amb la legalitat establerta en el seu moment de forma  exemplar el 6 i 7 setembre de 2017, amb la llei del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat i fundacional de la república.
Per fer la independència no cal estar preparat de forma precisa i perfecte. Només cal començar a fer-la, en coses concretes, que d’una portin a una altra, amb prou determinació i coratge, tot resistint cada nou repte per saltar al següent, tal com la majoria de la població esperava per la dignitat de les institucions i per la tranquil·litat general.
És curiós que tota la teoria política de l’autodeterminació decaigui, sense més, a resultes d’una por col·lectiva i individual a assumir determinades decisions. Si bé més d’un no pot sentir-se en prou força per entomar aquest repte, per caràcter o oportunitat, aquest no pot bloquejar el que és una qüestió d’interès general i, fins i tot, de seguretat nacional.
El cert és que la por és un mur psicològic que cada dia creix més, i que els presos polítics, com explica Jordi Graupera, han alimentat de manera artificial, fins un extrem grotesc. “Els volem a casa” no té cap sentit, repetit mil vegades, si el que defensa és el seu lliurament a les forces espanyoles sense cap resistència ni obstrucció.
Ara, judicialment, dins el sistema espanyol, aquesta contradicció ha adoptat una dimensió vergonyosa i petulant, per igual, per medi dels seus advocats defensors i les seves estratègies personals.
El radicalisme del nacionalisme espanyol ha adoptat una dimensió sorprenent davant el victimisme català: no s’ha mogut ni un mil·límetre. Res ha canviat des de fa lustres, i ningú pot dubtar de la seva determinació. En canvi des del sobiranisme català, les bases socials tenen clar l’objectiu de la independència i estan disposades a assumir els reptes, i els seus polítics actuals resten astorats pensant en quimeres vàries.
Iniciar la independència no pot ésser fruit d’un càlcul matemàtic o una programació , simplement cal determinació. Determinació que prové d’autodeterminació!
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.