Fa temps que vinc dient que l’independentisme basat en raons identitàries o històriques no aconseguirà mai la majoria necessària per abordar amb garanties d’èxit el seu objectiu.
També he afirmat en diverses ocasions que la independència de Catalunya ni ha de ser un objectiu “per se” ni és, tampoc, la garantia absoluta de res. Es tracta només de poder optar a una oportunitat per construir un futur millor.
Dit això, una vegada més, em reafirmo en els arguments que em porten a defensar la independència com a únic camí viable per a poder aspirar (dic conscientment “aspirar”) a aquest futur millor que desitgem per a la nostra societat. Millor en el sentit de la justícia social. Millor en el sentit de la qualitat de vida. Millor en el sentit d’esperança de felicitat. Millor en el sentit de plenitud nacional.
Tenim dret a aspirar a tot això i tenim l’obligació de treballar per aconseguir-ho. Tanmateix, a la meva manera d’entendre-ho, la independència no és tant un “dret” (que és clar que ho és) sinó un deure al que no estem responent amb prou responsabilitat ni sentit social.
Un deure que es deriva de les generacions que ens han precedit i que ha estat subrogat per les generacions que ens empenyen. Cal que deixem de parlar de la independència com d’un dret teòric, més o menys històric, més o menys relacionat amb el passat o amb la nostra identitat col·lectiva, i cal que comencem a treballar per saldar el deute que tenim i que ens obliga en favor del futur de la nostra societat. No s’hi val a badar, en això.
Jo, com tothom, he estat nét i fill d’algú. I com a nét i fill he heretat d’ells llengua, cultura, història, país i valors. Jo he heretat el què em tocava i la meva heretat és, en gran part, compartida per molts conciutadans meus. Però no pas per tots. Ni tant sols per una majoria.
Ara bé, allò que si comparteixo amb tots. Allò que tots nosaltres compartim és, precisament, el nostre esforç present que ha de configurar el patrimoni de futur que llegarem als nostres hereus.
És per això que no es tracta de que tinguem dret a la independència. Hi estem obligats, que no és ben bé el mateix.
Mireu, escolteu, llegiu, observeu, compartiu, viviu…feu servir la ment per analitzar tota la informació que us arriba. Processeu les dades, mireu enrere per saber d’on venim però, no perdeu de vista on som i, sobretot, on voldríeu ser. No hi ha cap dada, cap ni una que sigui realment objectiva, que ens permeti justificar la deserció de la nostra obligació.
La independència no va contra ningú. No s’ha de fer valer com a contraposició a res. Es poden contraposar els sentiments?
La independència va i ha d’anar a favor de la nostra gent (de tota), de la nostra societat (sencera) i del nostre futur (el de tots i totes). D’això es tracta. De treballar per construir una societat millor, més justa i equilibrada socialment, més competent econòmica i estructuralment i més lliure nacional i individualment.
Tenim garanties d’èxit amb un Estat propi? Cap ni una! En canvi, garanties de fracàs lligats a un Estat aliè i predador com el del qual ara depenem, les tenim totes!
No us farciré de dades. No cal perquè són totes al núvol de la informació global. Només cal que em remeti a les proves i a les evidències que tothom té a l’abast.
Aquesta és la feina que ens toca. Explicar bé què proposem i per quines raons. Hem de raonar amb els nostres veïns raonables, que són la majoria, per convèncer-los de que no poden abdicar de les seva obligacions. Hem de convèncer aquesta majoria de que val la pena decidir plegats el nostre futur i que ja és hora d’assumir les nostres pròpies decisions des de la plena responsabilitat.
Aquest és el nou independentisme metropolità. El que no s’enquista només en raons de drets històrics o d’identitat, sinó que es fonamenta i pren força en les sòlides raons de la voluntat compromesa amb el futur. La independència és una eina que tenim al davant per treballar amb rigor. No pas el miratge confús d’un passat idealitzat que projectem en somnis.
És per això que em reafirmo un altre cop. De cara endavant, de cara al futur, de cara a les generacions a qui els hem de llegar el testimoni, no és que tinguem DRET a la independència, és que es tracta pura i simplement de LA NOSTRA OBLIGACIÓ.
