La Muriel Casals és i serà sempre una de les cares de la independència de Catalunya

Feia dies que s’intuia que no anava bé la cosa. De veg­ades els silen­cis parlen, i aquí hi havia massa silenci, un silenci que sem­blaven crits, d’esperança i de con­fi­ança fins al final. Hi hem trans­mès tota força que hem pogut i que hem sabut. I així i tot no hi hem pogut fer res. La vida és així. I encara no ho hem pogut ni assumir. La seva era una tra­jec­tòria a favor del bé comú que venia de lluny i li que­dava tan poc per arribar a la meta… No, la vida a veg­ades no és justa. Maleït atzar, maleït destí. Quan vam saber la notí­cia no crec que ningú pogués imag­i­nar ni per un moment que hi hau­ria un desen­l­laç tan tràgic a un acci­dent de bici­cleta. No era pos­si­ble. Ens negavem a considerar-​ho com una pos­si­bil­i­tat. Maleït instant, que ens treu de cop una vida, una amiga, una mes­tra, una líder.

Quan d’aquí uns mesos Catalunya esdevin­gui un Estat inde­pen­dent recor­darem moltes dates i molts actes. Recor­darem també que n’érem molts. Però d’entre aque­sts molts, moltís­sims i mil­ions hi haurà uns pocs noms i unes poques cares que recor­darem sem­pre. Que sem­pre for­maran part del record, que sem­pre ens acom­pa­n­yaran. La Muriel Casals és i serà sem­pre una de les cares de la inde­pendèn­cia de Catalunya.

 

Des de la Fun­dació Nous Cata­lans, des del mag­a­zine radiofònic “els nous cata­lans a RKB” volem trans­me­tre el con­dol a la família però sobre­tot Muriel, des d’on ens escoltis, et volem donar les grà­cies. Grà­cies per ser fidel a aquest país, grà­cies per ser un estel en el seu camí. Ens retro­barem. I brindarem, i tant, que sí.

www.ericbertran.cat