Diumenge, 2 d'octubre de 2022 - Edició 1529
La República

Evidència manifesta

Ahir llegia, amb un cert desànim, la notícia d'una nova imputació de dos càrrecs electes a la nostra ciutat per pressuposats delictes derivats de la seva funció pública. Dues persones […]

Miquel Estruch 29/01/2014

Ahir llegia, amb un cert desànim, la notícia d'una nova imputació de dos càrrecs electes a la nostra ciutat per pressuposats delictes derivats de la seva funció pública. Dues persones que, en el seu dia, van concórrer a unes eleccions democràtiques per demanar la confiança dels seus conciutadans, i la van obtenir.
 

He de confessar que cada vegada que veig, sento o llegeixo una notícia semblant, és per a mi com una punyalada que m'estripa els budells.
 

Jo també he demanat aquesta confiança algunes vegades i, concretament en les darreres eleccions municipals, encapçalant un projecte amb el qual encara em sento profundament compromès. Mai, però, he aconseguit merèixer aquesta deferència per parts dels meus conciutadans.
 

Reconec que això em decep personalment i em frustra molt des de la meva vocació de servei públic.
 

Estimo Badalona. L'estimo des de l'arrelament secular dels meus avantpassats en aquest indret però, sobretot, des de la meva experiència de vida. Aquí he nascut, aquí he crescut i aquí m'he desenvolupat. De Badalona és la gran majoria de la meva família, dels meus amics, de les meves relacions. No sóc un gran cosmopolita ni persona de grans volades i em sento profundament lligat a aquest petit racó de món, entremig de mar i muntanya. És el meu món, la meva petitat pàtria on m'he fet, on he crescut, on m'he relacionat, on m'he compromès, on he viscut sempre i on m'agradaria tancar el cicle de la meva vida.
 

És una pàtria feta de persones, de gent de tota mena que viu la vida com pot. Un poble i una gent que fan olor de peix i romaní, de fàbrica i de taller, de treball i de lleure, de suat i de net.  Un món de fums i ferums i perfums, de passeigs a peu a ran de mar o pel coster dels arboços de la Serra de Marina.
 

Badalona és una ciutat viva que es transforma contínuament, un ésser viu que viu en les relacions, sempre complexes, d'una societat heterogènia, plural i en constant canvi. Canvi que sempre genera tensions i problemes que cal mirar de resoldre.
 

Des d'aquell amor al qual abans em referia i amb la inquietud de cercar sempre les millors solucions i la voluntat de gestionar aquests problemes, en neix la vocació de servei públic.
 

Alguns encara defensem la vocació contraposada a l'ofici, en aquesta funció pública, perquè ho fem des d'un posicionament ideològic que es fonamenta en uns determinats valors. 
 

D'altres, en contraposició, defensen i s'aferren a la funció pública com a modus vivendi, com a un ofici, per entendre'ns bé. Això, quan va acompanyat de la manca d'una base sòlida de valors, pot degenerar fàcilment en la paradoxa de que la funció pública esdevingui, per a alguna gent (potser no molts però sempre, massa) el principal aliment de la seva ambició privada.  
 

La manca de valors duu sempre, de retruc, la manca d'escrúpols. Si a aquestes mancances hi posem un polsim d'ignorància (que tothom sap que és atrevida) i ho salpebrem amb un toc adequat d'arribisme oportunista, tenim una barreja molt perillosa que, en el moment en què la temptació esdevé oportunitat,  pot degenerar fàcilment en qualsevol de les múltiples i variades formes de corrupció.
 

Ésser imputat no és sinònim de ser culpable, és clar que no. Però deixeu-me dir una cosa que ja va dir el meu avi l'any 1917 en una conferència sobre ètica política: “Quan parlem de manca d'honestedat en la funció pública, no ens calen ni judicis ni sentències, amb la simple evidència manifesta d'una conducta deshonesta n'hi ha prou per que la societat rebutgi, aparti i allunyi aquests individus de la seva confiança.”
 

Evidència manifesta són els treballs conclosos que alguns constructors i instal·ladors han fet.
Evidència manifesta és que algú els va encarregar i que aquest algú havia de tenir forçosament la capacitat per fer la comanda.
Evidència manifesta són les portes que s'han hagut d'obrir per permetre aquests treballs.
Evidència manifesta són les factures que s'han emès en correspondència a la feina feta.
Evidència manifesta és que els professionals emissors d'aquestes factures han interposat una demanda contra l'Ajuntament per manca de cobrament.
Evidència manifesta són les actituds i les conductes d'alguns responsables del govern municipal, alguns dels quals han hagut de ser cessats en els seus càrrecs.
Evidència manifesta és el manteniment d'una acta de regidor per part d'una persona imputada que ha estat expulsada del seu grup.
Evidència manifesta i vox pòpuli són també els fogots senils amb amistats perilloses i els estirabots prepotents d'algun que altre regidor a qui el jutge ara farà sortir a la pissarra.
 

Esperarem. Esperaré amb el cor encongit que la justícia faci la seva feina però ja us dic ara que  l'evidència manifesta de la deshonestedat d'alguns responsables públics els converteix, als meus ulls, en inhàbils per a seguir exercint aquestes responsabilitats i en indignes d'ostentar l'honor de la confiança dels ciutadans.
 

És molt possible que no sigui prou objectiu, ja ho sé. També és possible que algú pensi que sóc intransigent i possiblement tindrà una mica de raó. No ho negaré.

Però és que des de la meva subjectivitat i des de la meva intransigència, determinades actituds se'm fan tan inconcebibles com imperdonables.
 

I des de la meva reconeguda frustració, la seva indignitat em suposa la més greu de les ofenses.