Aquesta tardor, a part de bolets, han sorgit tota mena de formacions independentistes que volen presentar-se a les eleccions al Parlament per lluitar per la llibertat de Catalunya. És un dret legítim. Tanmateix, és una divisió de camins, unes dreceres electorals afegides que, com en el conte de la Caputxeta Vermella, potser no faran el camí més curt, sinó més -o molt més-llarg.
Massa personalismes, massa celebritats i massa partits immaculats no porten més que, de rebot, a refermar l'status quo actual, és a dir, la dependència. La divisió del vot en la tria de la llista independentista, la pèrdua de milers i milers de vots en la superació -tan sols en alguns casos- del percentatge mínim per ternir representació institucional i, finalment, la selecció darwiniana de la llei d'Hondt fa que a més opcions independentistes, menys opcions tingui la independència. I en aquest escenari, la responsabilitat -és a dir, el deute moral dels qui realment volen la independència- és tant del partit que es va crear ahir com de la formació que va aparèixer fa setanta anys.
Pactar es diu, i fins i tot es defensa, defineix l'actitud catalana, és el marc moral comú dels catalans. Tanmateix, quan cal fer un gest de força, un gest des de la unió, costa trobar aquest pactisme en l'ADN de la nostra política. Sumar sempre és molt més difícil que fomentar la nostra pròpia opció. Sumar requereix diàleg, requeriex situar el país -un ens abstracte i col·lectiu- per sobre d'organitzacions i expectatives personals i professionals; però, sobretot, sumar requereix que es sàpiga renunciar. Perquè per consensuar una sola opció que pugui provocar un gir a Catalunya potser cal renunciar a ser el primer, a ser qui encapçala, a ser reconegut com el dinamitzador.
A les properes eleccions catalanes cada independentista votarà, amb tota la seva bona fe, l'opció que més el convenci. Però, el rumb del país no està en el vot individual i per tant és un error centrar el futur de la nació catalana en les estratègies de les campanyes partidistes. La clau de si serem o no independents està en la força que l'independentisme, en genèric, aconsegueixi en el Parlament i per aquest fet cal minimitzar tota mena d'obstacles com divisions, percentatges i pèrdua de vots pel camí. El rumb del país està en mans dels líders polítics i la seva capacitat de sumar abans de les eleccions: sumar sense menysprear, sumar des de l'humiltat. La llibertat comença amb una renúncia. Els herois constituents del nou Estat català europeu seran aquells que hagin sabut renunciar. Si no, serem molts i molt orgullosos, però també molt dependents i molt espanyols.
