A conseqüència de l’escandalosa retallada de l’estatut, dels sistemàtics incompliments dels terminis que s’hi especifiquen o del desastre en el funcionament d’infraestructures bàsiques com el servei de rodalies, sembla que cada cop hi ha més catalans – i no només aquells que ja fa anys que n’estem convençuts- que tenen la sensació de que Espanya ja no ens porta enlloc. Que segurament sí, que ja fa massa mesos que quan mirem les notícies sembla que tornem a ser exactament allà on érem fa mesos, i que les paraules amables de Zapatero ja no representen cap reconfort sinó només un altre intent de donar-nos gat per llebre.
Pels que fa anys que creiem que els catalans viuríem millor si disposéssim del nostre propi estat integrat a la UE, era dur veure com aquesta realitat -per a nosaltres tan òbvia- passava desapercebuda per moltes persones que creien que exageràvem, mentíem, o que, senzillament, s’estimaven més negar l’evidència enlloc d’afrontar les conseqüències que se’n derivarien, com per exemple, valorar seriosament si això de ser espanyols ens surt a compte o no.
No voldria ser massa optimista, però crec que aquesta dinàmica pot estar canviant. El darrer exemple el vaig constatar en una tertúlia al matí de TV3 d’aquesta setmana, on l’exdiputat del PP Manuel Millán Mestre va donar a entendre que, des d’una punt de vista pràctic, la independència de Catalunya era una sortida ben raonable. Aquest aparent augment de l’independentisme pràctic (aquell que no es basa tant en els sentiments ni en les emocions sinó en arguments de caire econòmic, més immediats i tangibles) és certament difícil de quantificar i encara més d’aconseguir canalitzar políticament.
El que és evident però, és que l’actual situació de crisi econòmica, juntament amb la incapacitat del govern espanyol de ni tan sols complir amb els mínims que s’exigeixen des de Catalunya, pot representar un moment immillorable per impulsar definitivament un procés d’autodeterminació nacional. Només, i això no és poc, ens falta trobar el desllorigador que permeti ajuntar totes les peces al nostre favor i faci evident a una majoria de catalans el que ja ho és fins i tot per un ex diputat del PP.
