Parlar, escriure o manifestar l’opinió sobre el conflicte entre ETA i els estats espanyol i francés no és gens agradable en una societat tant mediatitzada com la que vivim, on el que es considera políticament correcte és millor no parlar-ne. Docs bé, sóc d’aquells que pensem que aquest conflicte mai es resoldrà per la via d’ignorar-lo, amb l’estratègia de no acceptar que hi existeix. Si totes tres parts no cedeixen i s’asseuen a parlar, no hi ha res a fer.
L’esmentat conflicte està tan enquistat en la societat basca i espanyola, afecta tantes famílies d’etarres i de víctimes assassinades per aquesta banda que, per molts nous Plans Antiterroristes que es porten a cap pels diferents Governs estatals, tard o d’hora, ( i al llarg dels anys ho hem pogut comprovar) i quan es pensava que la banda estava desapareguda, ha tornat a revifar i a portar a cap nous atemptats. El resultat d’aquests 43 anys de conflicte és l’esgarrifosa xifra de 829 víctimes mortals, d’elles 343 civils i 486 membres de les Forces Armades o Cossos Policial. A més a més hem d’afegir-hi ( desconec la xifra) tots els etarres que han perdut la vida, els centenars de presos tancats en les presons, el sofriment i ràbia de centenars de famílies desfetes per les persones estimades perdudes i , en general l’odi que es tenen milers i milers de veïns i veïnes. Un odi, desconfiança i menyspreu que es respira amb més intensitat en Heuskal Herria. Aquesta és, ens agrade o no, la realitat.
L’experiència acumulada, fruit d’altres conflictes arreu del món, ens diu que la millor manera de resoldre aquesta mena de conflictes és cercant l’ajuda d’institucions i personalitats independents que puguen liderar un procés de pau. Així, l’any 2010 es constituí el Grup Internacional de Contacte (GIC) liderat per Brian Currin. Aquest advocat sudàfrica, que va créixer políticament al costat de Nelson Mandela, ha participat en processos de pau en països com Ruanda, Sri Lanka, Bòsnia o Irlanda del Nord. La seua experiència com a mitjancer en aquesta mena de conflictes va fer que quatre Premis Nobles donaren suport a l’esmentat GIC en la coneguda Declaració de Brusel·les. El primer pas estava donat, malgrat el menyspreu del Govern i del principal partit de l’oposició, el PP.
L’estratègia del GIC, amb el suport de Lokarri ( una xarxa ciutadana que va nàixer el 1992 per defensar i mobilitzar el model de solució pacífica i dialogada al conflicte basc) consistí en, per una banda instar a l’esquerra abertzale a obrir un camí de rebuig a la violència i d’apostar només per les vies polítiques i pacífiques ( cosa que així succeí amb el suport de més del 80% de la seua militància), i per una altra exigir a ETA un “alto al foc, permanent, general i verificable”, exigència que l’organització decretà el 10 de gener del 2011. Amb aquestes dues condicions bàsiques i necessàries hem arribat a la situació actual. Moment que requeria donar un tercer pas valent i decidit: la celebració d’una conferència de pau, la Conferència Internacional per promoure la resolució del conflicte al País Basc, celebrada aquest 17 d’octubre a Sant Sebastià.
Però malgrat l’esforç del GIC en la constitució d’aquesta conferència, encapçalada per l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan, el líder del Sinn Féin, Gerry Adams i d’altres personalitats com Bertie Ahern, Pierre Joxe, Gro Harlem Brundtlandi JonathanPowell, a més del suport i assistència de tots els partits polítics bascos, tots els sindicats, la patronal Confebasc, l’Església basca i nombrosos organismes socials, deia que malgrat tot aquest suport mai vist al voltant del conflicte basc, el PP, el partit que aspira a tindre la majoria en les properes eleccions, no envià cap representat, quina vergonya!!. Aquest partit té la gosadia de voler-nos convéncer que, com ha manifestat l’inefable Esteban González Pons “no tienen ni puñetera idea de que al País Basco no ha habido un conflicto ni una guerra” A l’endemà de la conferència els titolars de la caverna mediàtica, que donen suport a la idea que té el PP sobre el conflicte, feien venir ganes de plorar: “ Al servicio de ETA” (ABC); “El festival de San Sebastián” (El Mundo) o “17-O. El dia de la infamia” ( La Razón). El veritable problema actual del PP, i dels mitjans que li donen suport, és que ETA declare abans de les eleccions de novembre ( i tot fa pensar que així serà) un cesse definitiu de la violència, i aquesta notícia que tots esperem puga ser capitalitzada pel PSOE , restant-li vots a Mariano Rajoy.
El problema de tot plegat, i que ens ha portat on som ara, és que precisament l’estat espanyol mai ha volgut acceptar que al País Basc s’arrossega un conflicte, ens agrade o no. Li ha fet pànic que aquest acabés internacionalitzant-se, i que la resta del món veieren i analitzaren el veritable origen del conflicte. Però la majoria de bascos i basques, agrade o no al PP, estan per donar suport a aquesta Conferència Internacional que pose les bases per solucionar, definitivament, aquest conflicte que mai hagués hagut de començar. ETA té una oportunitat, segurament la darrera, en cessar definitivament la lluita armada davant l’atenta mirada d’organismes internacional. Per altra banda l’estat espanyol també té la responsabilitat, i en especial el PSOE , d’aprofitar el moment per reconèixer el conflicte i fer tot el possible perquè s’hi donen els passos que falten per tancar-lo definitivament. És evident, i això passa en qualsevol conflicte, que per resoldre’l ls tres parts han de cedir alguna cosa, si no és així, com hem dit, no hi ha res a fer.
Fet i fet, el més trist de tot és que al final de tot aquest llarga conflicte, de segur que més d’un acabarà pensant si ha valgut la pena vessar tanta sang innocent de persones que passaven per allí, ocupaven un càrrec polític, lluitaven per un dret, tenien uns ideals, pensaven diferent, tenien una empresa,…. Uns demanant, diuen, el dret a decidir. Els altres, diuen, mantenint la unitat. Tot i així, alguns continuem pensant, com deia més amunt, que analitzant, dialogant, aprenent de la història i pactant, tot, tot, i tot és, o hauria de ser, possible.
Alcoi, 17 d’ octubre del 2011
